:
:
Vídeo: Processó General del passat Divendres Sant, del bloc de Setmana Santa a Mataró.
:
En aquesta mena de vampirisme que estic practicant aquests dies contra revistes que m'aprecio molt, avui em permeto de transcriure un article de la publicació Valors que és disponble en pdf a la xarxa. El signa Francesc Grané, té ressonàncies encara de la Setmana Santa i reclama la pervivència de l'origen religiós en els simulacres buits de sentit (a mode de Baudrillard) de la festa i el ritu actual. A més, revela un secret: ha participat de costalero en un dels passos de la Setmana Santa mataronina d'enguany. Jo, que subcric el que diu a l'article, no arribo a tant. Encara.
Simulacres: buidor vital
Jean Baudrillard va parlar de simulacres per definir aquelles paraules, signes o símbols que no mantenen cap relació amb la idea de referència d'on va sorgir i que li donava un sentit. Són paraules o símbols que van sorgir del món de la vida però que avui ja no signifiquen res en referència al món de la vida. Un exemple senzill de simulacre, a casa nostra, és la Vella Quaresma.
En algunes ciutats s'ha mantingut aquest símbol, però sense fer referència a les pràctiques de sanació personal d'on van sorgir: ha deixat de ser símbol i és ja un simulacre. Ni la més mínima referència al temps d'interiorització personal per a trobar el jo. A casa nostra, una de les característiques essencials de les generacions joves és el fet d'haver estat educats en base a simulacres, en base a una cultura que està morta. L'escola s'ha convertit en un museu de paraules, signes i símbols passats. Es transmeten paraules, narracions, símbols i idees que no tenen vinculació amb la realitat. I això per dos motius importants. Un primer, per ignorància. Els nivells de formació sobre qüestions simbòliques no està a l'alçada de tota la gamma d'altres coneixements. Un segon, per qüestió ideològica: tota cosa que suposi un plantejament existencial de la vida és volgudament eliminat de l'esfera i l'agenda pública.
De nou, he pogut assistir a l'espectacle segons alguns premodern de la processó mataronina. Aquest any com observador privilegiat, des de dins. M'ha impressionat la seriositat dels espectadors: mares i pares explicant la història dels quadres representats als fills: la traïció, la solidaritat, l'odi, la venjança, la destrucció del just... Un conflicte entre ninots? Els qui tallen la Vella Quaresma, per dir un exemple, no hi són a la processó. Una part de la població, la que està de tornada sense haver anar mai enlloc, la qui sermoneja contra la processó, pagarà per veure els ninots de Disney a Paris o els dinosaures del Parc...
El conflicte és profund: hi ha qui s'entesta a viure i transmetre únicament simulacres. Com si els significants només tinguessin només una única lectura, que rebutgen. Però quan l'educació i la pròpia vida es basa únicament en els simulacres, el resultat és la buidor. La buidor vital. Allò que fem no ens expressa, ni ens dóna vies per on continuar la recerca. El ser no troba expressat ni representat el seu món interior, les seves recerques, angoixes...
El sentit de les coses i d'un mateix no existeix per si sol. Costa de trobar. És una construcció personal que requereix dels altres. Els símbols i els signes són necessaris per a construir-nos. Ser antisistema, avui, és mantenir una unitat entre allò viscut, real, el món de la vida, i el món de la representació (narratiu, conceptural, simbòlic i imaginari). És lluitar perquè els qui volen construir un sentit personal i col·lectiu a la vida ho puguin fer, interna i externament.
Aquest fenòmen, en part, ja l'apuntava a principis d'aquest segle en "les formes elementals de la vida religiosa Durkheim". El pare de la sociologia es va preocupar en cercar l'esència de la vida religiosa més enllà de les icones, ritus i totemisme. T'ho recomano.
ResponEliminaPel que fa a la Setmana Santa, molts dels que hem nascut en aquest "mundillo" tenim molt clar que hom no es pot quedar mirant el dit si és d'un color o altre, si està recte o no, o si la ungla ha de ser així o aixà. L'importnat és veure con assenyala. En aquest sentit, si hom es queda en les iconesi mira el dit, ha entès molt poc.
Bon 1 de maig, i dos de maig per als de Madrid que fan festa, je je.
Jordi Merino
Jordi
ResponEliminaSí, coneixo Durkheim i, espercialment, a casa nostra, l'obra del P. Lluís Duch, que és un luxe en l'estudi de les religions. Tens raó, el riutal i les incones formen part, alhora, de l'estímul i de la representació d'allò irrepresentable, que en pot ser la porta. Atravessar la porta és el que importa. Gràcies per la teva aportació. I bon primer de maig, una altra icona.
Una abraçada,