Catalanisme vs. 'amish' del Majestic

Foto: Efe/Jordi Bedmar

:

Avui, Diada Nacional de Catalunya, val la pena fer algunes recomanacions. La primera, mot sincerament, és la del discurs institucional del President de la Generalitat, que podeu trobar íntegre aquí i que en Saül Gordillo qualifica de "potent, equilibrat i engrescador". Montilla, que reconeix amb tota sinceritat els problemes que preocupen el país, i dels quals no oblida quin origen tenen (aquells polvos del Majestic van portar estos lodos...), llança dos missatges de la mena de patriotisme que a mi, almenys, m'agrada. Un, que Catalunya és un país de destí, d'opció, dels que hi tenen generacions al darrere i dels que hi van haver de venir, i que aquesta és la veritable construcció nacional: les ganes de fer tots junts el millor país possible. Dos, que el pitor enemic del projecte nacional esmentat és el del pessimisme, l'exclusió, el del 'no pot ser' continu, el que nega les possibilitats d'entesa (per la via de la univocitat d'Espanya o per la via de la separació d'Espanya, per exemple).

:

Em permeto alguna recomanació més. Per exemple, la contundent rèplica d'en Ramon Reixach a la recent conferència de l'historiador Josep Fontana a Mataró, l'altre dia. Bo i que no el comparteixo del tot (em sembla que veu massa fantasmes i l'aportació del professor Fontana va tenir parts memorables), m'afegeixo, això sí, a la crítica de la visió estrictament nacionalista, o dual en qualsevol cas, del conflicte de 1714 que una mena de pensament acrític i neo-romàntic està donant per definitiva i inapel·lable, contra el risc de traïció. Buscava (i no he trobat a la xarxa) un article d'Ernest Lluch a La Vanguardia que es deia "12 de septiembre de 1714". Era demolidor contra aquesta visió. El catalanisme que mira al segle XVIII com a paradigma no sé si fa massa favor al projecte nacional que comentava abans. És un catalanisme amish.

És un aire que pren aquests dies el principal partit de l'oposició. Una CiU amb salsa sobiranista que tapi la insípida amanida del seu projecte, projecte més que compatible amb el PP, com hem vist tantes i tantes vegades, pretén ser una sortida endavant als problemes que avui ataquen la coalició. Una CDC i UDC amb projectes radicament diferents sobre l'horitzó nacional, sobre l'estratègia, potser sobre el lideratge... Una pretensió absurda de representar ella soleta tot el catalanisme. Un electorat perplex pel camí de radicalitat (pija, eh? no ens esverem...) que pren un partit que havia fet de la moderació la seva marca d'èxit. I unes ganes boges de recuperar el poder el més aviat possible que veuen en mans dels que vénen del pueblo.

Va, que m'havia proposat no criticar ningú i ja he cedit a la primera de canvi. La darrera recomanació d'avui és que llegiu el post d'en Jaume Subirana dedicat a l'infumable manifest signat per il·lustradíssimes personalitats i la decepció profunda que provoca una manera d'entendre el catalanisme que s'assembla tant i tant a allò que hem combatut sempre de l'altre cantó.

.