Enyorem Santi Ortego *

Fa pocs anys em va agradar molt una idea de Francesc Torralba sobre l'actitud davant la mort. Ens hi posem, deia, com ho fem davant la vida, de fet: amb por, amb humilitat, amb desesperació, amb esperança, amb buidor, amb estrés, amb calma, ajornant les coses, enfrontant-nos-hi... I recomanava viure com si fos avui el darrer dia de la nostra vida. Pensava això quan em van comunicar, dissabte, que s'havia mort en Santi Ortego. La consciència de la mort, del Límit (final, finalitat, frontera, espai, temps...), i no pas la seva absència, l'havia convertit en un veritable exemple de com hauríem de viure, crec. Fa anys que sabia les altíssimes possibilitats de no superar la seva malaltia, ho sabia i ho deia sense embuts. I es disposava a viure com si fos el darrer dia de la seva vida. Cada dia.

Ho feia en el terreny de la docència, a l'alberg del projecte que havia bastit amb altres bons professionals, l'Escola Universitària Politècnica de Mataró. A la família, a la seva magnífica família. A les responsabilitats que havia anat adquirint en les seves hores lliures, bé opinant en una tertúlia mensual a la televisió local, bé participant activament en el disseny dels serveis educatius municipals, on representava el PSC als òrgans on es decideix això.

Capgròs em demana que faci una breu avaluació des del punt de vista del seu vessant polític, que és el que conec més. I us puc dir, sincerament, que es tracta d'una aportació valuosíssima. No tan sols pel que defensava amb encert a l'Institut Municipal d'Educació, sinó, especialment, perquè en Santi ens ha ajudat a definir i concretar millor les ambicions de canvi que un partit com el nostre té com a prioritats. Col·laborant activament en el Programa Electoral, part del qual té la seva autoria almenys en les dues darreres conteses. Coordinant el grup dins el PSC de Mataró que tracta les polítiques educatives. I assessorant-nos, als responsables polítics i institucionals, sobre una multitud d'aspectes, no tan sols educatius o tecnològics. Molts des encerts que hem tingut, segur, són gràcies a una idea o proposta seva. I alguns desencerts els hem d'atribuir a les que no hem tingut en compte, segur. Era un savi. No apareixerà en massa fotos (la política no són les fotos, desenganyeu-vos), però és l'autor de molts avenços que s'han fet i alguns que són per venir.

Els projectes col·lectius, i el dels socialistes n'és un, són això: el que pensem, el que creiem, només és possible si ens ajuntem i si ho convertim en un procés. I especialment si som capaços de saber cap on va el món, quins problemes estan apareixent però, sobretot, quines oportunitats s'hi amaguen. En Santi feia exactament això, trobar-les: Al costat de cada aspecte que no li agradava, o alguna inquietud que li comentaves, et venia amb una proposta, sempre raonablíssima i d'una lògica tremenda (també sabia que es camina passet a passet). La proposta l'havia comptat i recomptat, contrastat, analitzat, estudiat... i te la regalava amb un somriure.

Aquest és el record que ens deixa, i la buidor que ens resta. Omplir-la fent exactament el que ell feia és el repte dels qui quedem, dels qui voldríem ser com ell davant les adversitats, dels qui ens disposem a viure avui com si fos el darrer dia de la nostra vida.

* escrit a petició de Capgròs.

En parlen Manuel Mas i Joan A. Baron.