Sublim = fràgil *

N. de Staël. Els terrats, 1952. Museu Nacional d'Art Modern, París.
:

No sabem què hauria passat si Nicolas de Staël (Sant Petersburg, 1914 - Antibes, 1955) hagués viscut més anys. De la seva curta estada en aquest món en surt una abundant producció pictòrica i una incessant recerca de l'expressió artística, superant els corrents de l'art de l'època en la seva manera d'alliberar-se de tot allò que li bullia a dins, deia ell, i que potser, diria jo, la pintura encara en va ser insuficient. Una interessant exposició antològica a La Pedrera ens permet de veure'n uns bons exemples, incloses peces de col·leccions particulars que ens costarà de veure reunides juntes mai més.

L'obra de Staël, des pictòricament, interessa des de molts punts de vista. Vegem-ne un parell. En primer lloc, el que crida més l'atenció és l'ús del color. Després d'unes primeres passes de terrosos i grisos, dóna pas a una etapa de colors vivíssims. El joc de la llum, ja ho sabem des de Caravaggio i els naturalistes (i, després, amb el cinema i la fotografia), és la millor manera de tornar expressiu l'objecte aparentment inane. I la llum del segle XX, amb el corrent iniciat per l'impressionisme, és la seva fragmentació en colors. Prova d'això són Els xiprers (1952) prsentats quasi com una paleta de colors. En d'altres, com El pont sobre Sant Michel a la nit (1954) o Racó de taller amb fons blau (1955), fets abans d'acabar amb la seva vida, una mena de llum diàfana aborda el llenç. En d'altres és foscor. El seu joc amb les textures (empastament d'una banda, gairebé aqüositat de l'altra) acaba de reblar el clau.

Stäel deia que tot allò sublim, com l'amor, és fràgil. L'altra manera de veure la seva obra és així, doncs. Com allò sublim, el tot, l'ú, no pot dir-se de cap altra manera en el món modern de les incerteses i la sospita si no és fragmentàriament. La tensió entre el tot i el fragment (resolta sovint en inquietants franges d'enganxament), entre la nitidesa i la figura borrosa, entre la impossible exactitud de l'abstracció i la insuficient presència de les coses... entre la vida que voldríem i la que tenim, potser, presideix el tractament pictòric de les seves obres. És curiós, així, la mena d'ordre que imposa als seus paisatges Mar i núvols (1952) i Nantes (1952), on tot sembla al seu lloc, al que mai no hauria d'haver-se sortit la realitat... però pintada d'una altra manera. O en les pomes pintades també el 1952, que em recorden les natures mortes de Zurbarán: les peces elevades a la màxima categoria, isolades, "personalitzades", presidides per un entorn hostil però que les fa úniques justament per això.

* Comentari a la revista Valors (setembre 2007)

L'exposició Nicolas de Stael es podrà veure fins el 24 de setembre de 2007 a la Sala d'Exposicions de la Pedrera. Passeig de Gràcia, 92. Barcelona.

Vegeu article de Toni Sala a El Punt.
Vegeu article de Roberta Bosco a El País
Vegeu article de Mª Dolores Jiménez-Blanco a La Vanguardia (només subscriptors).

Vegeu recurs pedagògic al web del Centre Pompidou, París.

Vegeu article de Josep Casamartina a El País (Quadern) (només subscriptors)

: