N. de Staël. Els terrats, 1952. Museu Nacional d'Art Modern, París.
:
:
No sabem què hauria passat si Nicolas de Staël (Sant Petersburg, 1914 - Antibes, 1955) hagués viscut més anys. De la seva curta estada en aquest món en surt una abundant producció pictòrica i una incessant recerca de l'expressió artística, superant els corrents de l'art de l'època en la seva manera d'alliberar-se de tot allò que li bullia a dins, deia ell, i que potser, diria jo, la pintura encara en va ser insuficient. Una interessant exposició antològica a La Pedrera ens permet de veure'n uns bons exemples, incloses peces de col·leccions particulars que ens costarà de veure reunides juntes mai més.
L'obra de Staël, des pictòricament, interessa des de molts punts de vista. Vegem-ne un parell. En primer lloc, el que crida més l'atenció és l'ús del color. Després d'unes primeres passes de terrosos i grisos, dóna pas a una etapa de colors vivíssims. El joc de la llum, ja ho sabem des de Caravaggio i els naturalistes (i, després, amb el cinema i la fotografia), és la millor manera de tornar expressiu l'objecte aparentment inane. I la llum del segle XX, amb el corrent iniciat per l'impressionisme, és la seva fragmentació en colors. Prova d'això són Els xiprers (1952) prsentats quasi com una paleta de colors. En d'altres, com El pont sobre Sant Michel a la nit (1954) o Racó de taller amb fons blau (1955), fets abans d'acabar amb la seva vida, una mena de llum diàfana aborda el llenç. En d'altres és foscor. El seu joc amb les textures (empastament d'una banda, gairebé aqüositat de l'altra) acaba de reblar el clau.
Stäel deia que tot allò sublim, com l'amor, és fràgil. L'altra manera de veure la seva obra és així, doncs. Com allò sublim, el tot, l'ú, no pot dir-se de cap altra manera en el món modern de les incerteses i la sospita si no és fragmentàriament. La tensió entre el tot i el fragment (resolta sovint en inquietants franges d'enganxament), entre la nitidesa i la figura borrosa, entre la impossible exactitud de l'abstracció i la insuficient presència de les coses... entre la vida que voldríem i la que tenim, potser, presideix el tractament pictòric de les seves obres. És curiós, així, la mena d'ordre que imposa als seus paisatges Mar i núvols (1952) i Nantes (1952), on tot sembla al seu lloc, al que mai no hauria d'haver-se sortit la realitat... però pintada d'una altra manera. O en les pomes pintades també el 1952, que em recorden les natures mortes de Zurbarán: les peces elevades a la màxima categoria, isolades, "personalitzades", presidides per un entorn hostil però que les fa úniques justament per això.
L'obra de Staël, des pictòricament, interessa des de molts punts de vista. Vegem-ne un parell. En primer lloc, el que crida més l'atenció és l'ús del color. Després d'unes primeres passes de terrosos i grisos, dóna pas a una etapa de colors vivíssims. El joc de la llum, ja ho sabem des de Caravaggio i els naturalistes (i, després, amb el cinema i la fotografia), és la millor manera de tornar expressiu l'objecte aparentment inane. I la llum del segle XX, amb el corrent iniciat per l'impressionisme, és la seva fragmentació en colors. Prova d'això són Els xiprers (1952) prsentats quasi com una paleta de colors. En d'altres, com El pont sobre Sant Michel a la nit (1954) o Racó de taller amb fons blau (1955), fets abans d'acabar amb la seva vida, una mena de llum diàfana aborda el llenç. En d'altres és foscor. El seu joc amb les textures (empastament d'una banda, gairebé aqüositat de l'altra) acaba de reblar el clau.
Stäel deia que tot allò sublim, com l'amor, és fràgil. L'altra manera de veure la seva obra és així, doncs. Com allò sublim, el tot, l'ú, no pot dir-se de cap altra manera en el món modern de les incerteses i la sospita si no és fragmentàriament. La tensió entre el tot i el fragment (resolta sovint en inquietants franges d'enganxament), entre la nitidesa i la figura borrosa, entre la impossible exactitud de l'abstracció i la insuficient presència de les coses... entre la vida que voldríem i la que tenim, potser, presideix el tractament pictòric de les seves obres. És curiós, així, la mena d'ordre que imposa als seus paisatges Mar i núvols (1952) i Nantes (1952), on tot sembla al seu lloc, al que mai no hauria d'haver-se sortit la realitat... però pintada d'una altra manera. O en les pomes pintades també el 1952, que em recorden les natures mortes de Zurbarán: les peces elevades a la màxima categoria, isolades, "personalitzades", presidides per un entorn hostil però que les fa úniques justament per això.
:L'exposició Nicolas de Stael es podrà veure fins el 24 de setembre de 2007 a la Sala d'Exposicions de la Pedrera. Passeig de Gràcia, 92. Barcelona.Vegeu article de Toni Sala a El Punt.
Vegeu article de Roberta Bosco a El País
Vegeu article de Mª Dolores Jiménez-Blanco a La Vanguardia (només subscriptors).Vegeu article de Josep Casamartina a El País (Quadern) (només subscriptors)
Caram, m'hi hauré de passar doncs. Les tensions que vas enumerant poden ser molt interssants. Em resulta molt suggerent el que comentes de la combinació de superfícies aquoses contraposada amb les "pastoses". Havia sentit a parlar de pintors post 2ª w.w. que havien fet servir les pastes en la pintura com a rèplica als pintors moderns (especialment Piet Mondrian i els neoplasticistes holandesos) però encara no havia sentit a parlar d'aquesta contraposició. En definitiva, gràcies per la informació perquè m'interessa.
ResponEliminaatt
Eloi
ResponEliminaQue consti que la meva percepció és subjectiva i absolutament 'amateur', però certament la mostra és interessantíssima. I et queden pocs dies per pode gaudir-la. Una abraçada,
Ramon:
ResponEliminaPer ser que tens una percepció "subjectiva" i "amateur" ho has explicat excelentment. L'exposició ja l'he vist, però m'has fet venir ganes de tornar-hi...
Salut!
- Pere- Màrtir,
ResponEliminaMoltes gràcies. L'exposició ja l'han tancat, ho sento.