La Xina emergent *

:

Casualitats o no, coincideixen a Barcelona dues importants exposicions dedicades a l'art contemporani xinès que acaben el mateix dia, el proper 25 de maig. Una, a la Fundació Miró, recull les peces de la col·lecció d'Uli i Rita Sigg, agrupades segons les característiques temàtiques: l'ombra de Mao, la Xina en canvi, els xinesos en canvi, la revisió del passat, la ironia i, finalment, la influència occidental. L'altra, a la Virreina, exposa l'obra de mes de 30 fotògrafs actuals, alguns d'ells repetits (ells, no l'obra, és clar), embolcallats per breus frases, proverbis o poemes xinesos.

Raons de tota mena recomanen la visita. La primera, és òbvia: Xina és el país més poblat del món, que té un creixement econòmic i una transformació interna brutal des de fa una colla d'anys cap el apitalisme més genuí, que el món mira amb el recel obvi, que es resisteix a la implantació dels drets humans i que, a més, organitza els Jocs Olímpics d'enguany amb el sarau que tothom coneix. Veure com es transmet tot això a l'experiència artística és molt estimulant.

I no decep: la segona raó és que, artísticament, ens trobem amb un univers interessantíssim d'autors (tan importants i desconeguts com els noms de les ciutats), amb llenguatges diversos (performances, escultura, pintura, foto, vídeo...), estils que podríem anomenar globals (sembla que reneixi el pop art, o l'expressionisme abstracte...) i una qualitat que, de fet, fins fa ben poc no se'n coneixia gairebé res.

La tercera raó per la qual us recomano que hi aneu abans no tanquin és el tractament que dóna a la poètica comú en moltes obres. Per exemple, són obres que reflecteixen una tensió molt profunda: entre el passat gloriós (tant les dinasties imperials com el comunisme) i el seu rebuig; entre el món convuls i l'individu (representat per cossos nus, gairebé isolats, matèria de l'èxit que sovint acaba socarrimada...); entre aquest individu perplex i la massa consumista i urbana, o la cultura que desprèn; entre la cultura confucionista i la capitalista, entre l'esperit i el consum... Una tensió que es reflecteix en dues obsessions recorrents: la identitat, no saber massa qui som, ni d'on som ni què volem, i la ironia. De fet, un dels corrents artístics xinesos apareguts els anys 90 se'l coneix com a "realisme cínic", una mirada despietada, irònica i trista sobre la nova societat opulenta.

L'art, així, de nou, explorarà els camins, les visions que la 'realitat' no pot abastar. I mira que la Xina és una realitat molt gran.
:

* Article a la revista Valors (abril 2008)

· Vermell a part. Art xinès contemporani, a la Fundació Joan Miró (Parc de Montjuïc, Barcelona)
· Zhù Yì!. Fotografia actual a la Xina, a la La Virreina (Rambla 99 - Barcelona)
· Crítica de Manel Ollé a La Vanguardia (23.3.2008).

· Reportatge de Mercè Ibarz a Magazine (24.2.2008)
· Crítica de Joana Hurtado a Time Out.
· Vídeo-notícia d'Agència EFE a Youtube.
· Il·lustracions. Liu Zheng: Les quatre belles, 2004; Huang Yan. Paisatge xinès: Tatuatge número 2, 1999; Xiaochun Miao, Capital, 2003.

: