Absència i paisatge

:

Del reportatge d'aquest diumenge passat a El País Semanal signat per Julia Luzán n'extrec alguna idea apressada. Parla dels treballs de José Manuel Ballester, que, sota el títol 'Espacios ocultos' s'exposen dels del proper dia 18 fins el 23 de octubre a la galeria Distrito Cu4tro de Madrid. Ballester ha extret dels quadres més famosos del reneixement les figures humanes, i això que el reneixement és essencialment humanista. La primera idea que se'ns acut és que no pot ser, que precisament el que dóna sentit al quadre só les figures humanes, que passen al primer pla i atorguen al paisatge un element, més que secundari, contextualitzador. Sense persones, evidentment, desvirtuem l'essència, doncs. Però l'art, i la seva actualització (la revisió de les obres del passat és una constant a l'art modern), considteix en despullar les coses, en veure-les d'un altre prisma, de fer-les i refer-les, de posar i treure. D'aquesta manera, obtenim dues cose, almenys. Un retrat de l'absència, d'una banda, i un valor intrínsec al paisatge que, de fet, ja anunciaven les obres renaixentistes.

:

Respecte a l'absència, l'autor explica de quina manera se li va ocórrer la idea. "Una amiga mía, Jocelyne, murió hace siete meses, y el vacío que ella me dejó lo proyecté en su obra preferida, la de Fra Angelico. Todos tenemos miedo a la muerte, y cuando alguien cercano desaparece, lo hacen también muchas otras cosas; es más, de forma inconsciente te planteas tu propia desaparición. Es como si ese vacío emocional hubiese encajado al trabajar con las obras antiguas".

:

I, efectivament, en donar valor al paisatge, en adonar-nos del que primerament tenia un valor menys central, en posar al centre la perifèria -diríem ara-, o en des-centrar tant l'home -l'Home renaixentista, mesura de totes les coses- que fins i tot s'esborra, ens ve al damunt la bellesa del món, ens adonem molt abans que l'ecologisme que l'entorn no tan sols és bonic, sinó que és imprescindible per a la nostra vida. I que no podem fer-nos-ho tot sols. Diu Ballester: "Al desnudar a Botticelli, por ejemplo, encuentras esos paisajes tan naifs de Rousseau, o descubres a Caspar Friedrich en Brueghel. En el momento en el que se silencia el paisaje te das de bruces con el romanticismo".

:

Vegeu article de Francisco Calvo Serraller, aquí. Foto: José Manuel Ballester, Lugar para un descanso.
: