No us perdeu l'article que avui publica l'edició catalana d'El País signat pel monjo i historiador Hilari Raguer en el que reivindica la figura de Joan Peiró, l'exministre dela República de la CNT, vinculat a Mataró (on hi fundà una cooperativa que avui passa pel seu pitjor moment). Raguer es felicita de l'obra pòstuma de Josep Benet, dedicada precisament a Joan Peiró, i recela d'un pamflet que acusa el dirigent anarquista d'assassí sense cap base històrica. :
Raguer no tan sols recorda episodis en el què Peiró fou un actiu defensor de persones perseguides pel bàndol republicà sinó que també recull testimonis del bàndol franquista en què ho certifiquen. Alhora, recupera alguns escrits del recull Perill a la reraguarda (Edicions Llibertat, Mataró, 1936), llibre reeditat més tard per Alta Fulla, però del que des de petit he tingut al meu costat a la biblioteca de la meva família, que no era precisament procenetista.
:
Mostra Raguer (traduint al castellà) aquestes cites io comentaris: "La persecución del sentimiento y de las creencias religiosas conculca un derecho inalienable, es un derecho semejante al que nosotros reivindicamos cuando se nos persigue por nuestros sentimientos políticos y sociales", y condena la destrucción de los símbolos y obras de arte religiosos (pp. 56-57). Y también: "Que uno sea burgués o capitalista no es razón para que los revolucionarios lo persigan y lo exterminen. Tampoco lo es perseguir y exterminar curas y frailes por el solo hecho de serlo. Nuestra lucha es contra el fascismo, y todo el que no sea un fascista comprobado, cualesquiera que sean sus ideas, para los antifascistas, para los verdaderos revolucionarios, ha de ser una persona sagrada"
:
Bé, com és obvi que -potser- enlloc de tirar-nos pedres a causa de la memòria, la féssim servir per reivindicar la tolerància i l'absència de prejudicis que predicava gairebé al desert el Peiró del 36. Perquè tornen, els prejudicis. El galdós debat de sor Maravillas -en un país amb altres problemes- n'és la prova més esperpèntica. I no parlo per Bono. O no tan sols.
:
:
Hi ha algun eixerit pe aquests blogs internàutics que compara la frustrada placa de Sor Maravillas amb l'estàtua de fra Juníper Serra al Congrés dels USA. Ja són ganes de "coger el rábano por las hojas",i no em direu que no deixa de tenir guasa que tot això ho hagi aixecat l'inefable del Bono (o és que potser hi havia un clamr popular i unànime demanant la placa?).
ResponEliminaRealment no deixa un mica esperpèntic que es posés una placa en una institució que representa a la sobirania popular a una senyora beata i santa que no sé si va reconciliar massa l'estimada orde carmelitana.
- Jordi
ResponEliminaTan poc adequada va semblar-me l'actutud de Bono com d'alguns diputats que van treure tots els seus prejudicis anticlericals, com si fos pq és monja que es rebutja, no per la bondat o no de les seves aportacions a la societat... de la que ningú no en parla.