:Eduard Comabella és un pintor pràcticament desconegut. Pel maig de 1988, ara fa més de vint anys, féu la que podríem dir, i sense voler frivolitzar, la seva darrera 'obra' suïcidant-se en un xiringuito de platja que s'havia cremat. Tot semblava estudiat. Sens dubte, l'impacte fou brutal. A vegades, l'art té una funció 'terapèutica'. A través de la representació artística i de la creació d'imatges projectem els nostres interiors convulsos i fan que aquests es vagin asserenant. Però a vegades l'art, allò que la modernitat li ha volgut deixar sense les 'funcions' originals, si és que en tenia, no es pot dissociar de la vida, no la 'buida' sinó que la codifica, ens presenta escenaris encara més complexos que els que ens corquen o commouen. Comabella em recorda una mica Rothko, en aquest sentit. Una evolució cap endins que es rabeja en els indrets inhòspits que troba i en la realitat que 'crea', tot destruint-la. La creació, o recreació, de la destrucció, en ple reconeixement de l’individu com un ésser tan insignificant com connectat directament amb la immensitat còsmica, és un fet recorrent des dels romàntics fins avui.
Pensava tot això perquè tenim l'oportunitat de conèixer Comabella, en una inèdita exposició retrospectiva comissariada pel seu amic i artista Jaume Simon. Després de vint anys de silenci, d'obres amagades dins d'algunes cases, d'impacte per l'amic mort, de tota una generació sense conèixer qui era aquest pintor, ara en tenim l'oportunitat tant amb la mostra com amb activitats paral·leles.
Comabella, deia, va anar enfosquint la seva obra com a testimoni del viatge cap a una veritat que, per assolir-la, ha de passar per estadis de foscor des dels quals recrea el món tal i com el pinta. No sempre la veritat és a la cara il·luminada, ja ho sabem. La Il·lustració (la que 'dóna llum') ens va oferir aquesta paradoxa. En la part fosca de la vida s'hi amaguen veritats que ens sedueixen i que poden destruir-nos. Des de la novel·la negra fins a la psicoanàlisi, des del mite orfeic fins als escriptors i artistes del Segle d'Or espanyol, es nodreixen també d'aquesta seducció. Les temptacions al desert, la paràbola del fill pròdig o les resurreccions de morts són referències evangèliques ben evidents d’aquest trajecte personal inevitable de visita als inferns. Aquestes tres, però, ens donen pa pauta del fet artístic que us vull recomanar. És a dir, després de vint anys, l’obra de Comabella surt a la llum. Els seus animalons malastrucs i la densitat dels espais que pintava, els seus traços de vigor desesperat, la solitud, el seu propi oblit, ara ens permet de veure’ls expressant sentiments ben nous. El del retrobament, el de l’enyor, el de la vida reivindicada, el de la companyia, el del reneixement, els de l’impacte estètic com un toc d’atenció per no adormir-nos, el de la densitat interior... Potser massa tard, sí. Però ara Comabella exposa per nosaltres, per acompanyar-nos en el camí de foscors i resurreccions que ens espera encara per recórrer.
:
Pensava tot això perquè tenim l'oportunitat de conèixer Comabella, en una inèdita exposició retrospectiva comissariada pel seu amic i artista Jaume Simon. Després de vint anys de silenci, d'obres amagades dins d'algunes cases, d'impacte per l'amic mort, de tota una generació sense conèixer qui era aquest pintor, ara en tenim l'oportunitat tant amb la mostra com amb activitats paral·leles.
Comabella, deia, va anar enfosquint la seva obra com a testimoni del viatge cap a una veritat que, per assolir-la, ha de passar per estadis de foscor des dels quals recrea el món tal i com el pinta. No sempre la veritat és a la cara il·luminada, ja ho sabem. La Il·lustració (la que 'dóna llum') ens va oferir aquesta paradoxa. En la part fosca de la vida s'hi amaguen veritats que ens sedueixen i que poden destruir-nos. Des de la novel·la negra fins a la psicoanàlisi, des del mite orfeic fins als escriptors i artistes del Segle d'Or espanyol, es nodreixen també d'aquesta seducció. Les temptacions al desert, la paràbola del fill pròdig o les resurreccions de morts són referències evangèliques ben evidents d’aquest trajecte personal inevitable de visita als inferns. Aquestes tres, però, ens donen pa pauta del fet artístic que us vull recomanar. És a dir, després de vint anys, l’obra de Comabella surt a la llum. Els seus animalons malastrucs i la densitat dels espais que pintava, els seus traços de vigor desesperat, la solitud, el seu propi oblit, ara ens permet de veure’ls expressant sentiments ben nous. El del retrobament, el de l’enyor, el de la vida reivindicada, el de la companyia, el del reneixement, els de l’impacte estètic com un toc d’atenció per no adormir-nos, el de la densitat interior... Potser massa tard, sí. Però ara Comabella exposa per nosaltres, per acompanyar-nos en el camí de foscors i resurreccions que ens espera encara per recórrer.
:
* article per a la revista Valors (gener 2009).:
· La mostra Comabella" es pot veure a les sales d'exposicions de Can Palauet (carrer d'en Palau, 32, de Mataró) fins el proper 15 de febrer.
· Accediu a la nota de premsa aquí.
· Accediu a article de Sagar Malé a Capgròs, aquí.
· Accediu a un article antic de Pere Pascual, aquí.
· Accediu a un article antic de Manuel Cuyàs a El Punt aquí.
· Il·lustració: Muntatge de Jaume Simon amb diverses peces de Comabella.
Gràcies, és important coneixer el que diuen les generacions posteriors d´aquest artista . Nosaltres varem quedar molt tocats , per un amic que va ser capaç de somriurens poques hores abans de la seva calculada mort.
ResponEliminaL´Art no és cap broma, per sort no sé i tant es, com estaven Van Gogh , Pollock o Rotko al final dels seus dies . Però l´Eduard va ser com diu el amic Vilamanyà ; un gentelman.
Ell no va marcar un tipus de pintura com els esmentats anteriorment , era un inquiet tastaolletes , olles de bon gust aixó sí. Penso que les seves obres tenian la particularitat de ser Comabelles , potser per aquesta visceralitat ? no ho sé.
Un cop passats 20 dies de l´exposició , del que n´estic segur es que no deixa indiferent al visitant o acompanyant del petit viatge.