:Quan vaig fer 40 anys em van regalar una entrada per un espectacle a triar i jo veig elegir una sessió de l'òpera La incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, al Liceu. Com que m'agrada la música barroca i em seduïa l'argument de l'obra, allí em vaig plantar. No cal que us digui que em va agradar molt, és preciosa, conjuga (i confon) la tendresa amb l'avarícia, l'esperit i la carn (que no van mai separats...), la comèdia amb el drama, el diví i l'humà, el femení i el masculí.
:
Al programa de mà (o com es digui) -versió llarga- hi ha suggerents articles de Jaume Radigales i de Barbara Zuber. També val la pena llegir-hi el libretto, de Busenello, una mostra interessantíssima sobre els valors que entren en joc, d'acord amb els corrents llibertins de la Venècia de Monteverdi i el seu grup (els Icogniti). La supremacia de l'instint, per exemple, davant altres valors 'senequistes' que són ridiculitzats. Brutal, sensual, maquiavèl·lica, escèptica, subjectivista, nihilista, actual.
:
- Això diu Mercè Solé
- Això diu El Punt
- Això diu El País
- Això diu La Vanguardia
:
Foto: La soprano Miah Persson, per Juanma Ramos (El Punt).
:
M'alegro que t'agradés... Jo vaig estar pensant en la Bruni i el Sarkozy tota l'estona... Confio que no siguin ni Neró ni Poppea...
ResponEliminaMercè
Mercè
ResponEliminaJo també, encara que té certs paral·lelismes. Jo mateix, de la seducció de Bruni n'havia fet una lectura més optimista aquí. Però podria ser que també m'hagués seduït a mi...