:En la línia de recuperació d'autors catalans de l'època modernista, en consonància amb l'estil de l'antiga fàbrica Casarramona que l'acull, Caixafòrum Barcelona ens presenta una antològica de Joaquim Mir. En Mir s'hi concentra bona part del que el Modernisme ve a significar: des de la continuïtat de la idea de l'artista romàntic (indòmit, independent, superior, identificat amb la natura....) fins a la seva imbricació, no exempta de contradiccions, en la burgesia catalana. L'exposisicó mostra aquests aspectes, però molts més encara, i es recrea en el camí d'anada i tornada en la construcció d'un estil original, que es recrea en l'ombra o en el fragment més ínfoim de la natura que converteix en un gran espectacle pictòric.
Hi ha dos aspectes, però, que m'agradaria fer notar. El primer té a veure amb la capacitat d'acostar-se a la incipient pobresa urbana generada per les massives incorporacions de mà d'obra de la Barcelona de finals del s. XIX, concentrada en una peça (absent de la mostra, per cert) com La Catedral dels pobres (1898), de la qual podem veure alguns esboços i quadres semblants. Així, metre la silueta de la Sagrada Família resta més o menys desdibuixada a l'horitzó, el primer pla recull la munió de persones que s'hi agrupaven en les poques estones de lleure que oferien els diumenges a aquesta classe treballadora que impactava tant artistes sensibles com Mir o Nonell. Aquest impacte entre pobresa i Església és el primer aspecte que us volia recomanar.
El segon és un interrogant, també romàntic. A l'origen de la genialitat, hi ha sovint la bogeria? Mir patia una malaltia mental i per ella fou ingressat un temps, també molt fructífer. Prèviament havia experimentat, a Mallorca, una variació molt radical en la seva forma de pintar a través de la reproducció d'escenaris verges de l'illa: muntanyes, penya-segats, costes, platges tractades de forma quasi delirant, amb canvis d'escala o de punt de vista respecte a la tradició que l'acosten a l'expressionisme i a l'abstracció. Darrerament es parla molt de les virtuts terapèutiques de l'art i, segurament, Mir podria ser un bon punt de partida per estudiar-ho retroactivament.
A banda d'això, passareu molt bona estona amb Mir i totes les seves etapes creatives, tan influïdes per les seves etapes vitals.
Hi ha dos aspectes, però, que m'agradaria fer notar. El primer té a veure amb la capacitat d'acostar-se a la incipient pobresa urbana generada per les massives incorporacions de mà d'obra de la Barcelona de finals del s. XIX, concentrada en una peça (absent de la mostra, per cert) com La Catedral dels pobres (1898), de la qual podem veure alguns esboços i quadres semblants. Així, metre la silueta de la Sagrada Família resta més o menys desdibuixada a l'horitzó, el primer pla recull la munió de persones que s'hi agrupaven en les poques estones de lleure que oferien els diumenges a aquesta classe treballadora que impactava tant artistes sensibles com Mir o Nonell. Aquest impacte entre pobresa i Església és el primer aspecte que us volia recomanar.El segon és un interrogant, també romàntic. A l'origen de la genialitat, hi ha sovint la bogeria? Mir patia una malaltia mental i per ella fou ingressat un temps, també molt fructífer. Prèviament havia experimentat, a Mallorca, una variació molt radical en la seva forma de pintar a través de la reproducció d'escenaris verges de l'illa: muntanyes, penya-segats, costes, platges tractades de forma quasi delirant, amb canvis d'escala o de punt de vista respecte a la tradició que l'acosten a l'expressionisme i a l'abstracció. Darrerament es parla molt de les virtuts terapèutiques de l'art i, segurament, Mir podria ser un bon punt de partida per estudiar-ho retroactivament.
A banda d'això, passareu molt bona estona amb Mir i totes les seves etapes creatives, tan influïdes per les seves etapes vitals.
* article de la revista Valors corresponent al març de 2009.
· L'exposició Joaquim Mir - antològica 1873 - 1940 és al Caixafòrum (Av. Marquès de Comillas 6-8, Barcelona) fins el 26 d'abril de 2009· Il·lustracions: El venedor de taronges (1896), col. Buxeres Pujol-Soliano; Primavera (1907-1910), col. particular.
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada