Remo Bodei i les passions (1)

Raó impura

Sóc partidari d'una filosofia de la raó impura. Sempre m'han interessat fenòmens com les passions, el deliri o la ideologia política, que sembla que funcionen sense recór­rer a raons precises.

El que he intentat fer es pot comparar amb la teoria heliocèntrica: tot i que sé que el Sol està quiet i que la Terra gira al seu voltant, des de la meva perspectiva em sembla el contrari. És d'aquesta disparitat entre la teoria i la percepció habitual en relació amb els fenòmens descrits de la que vull retre comptes.

Massa dades = deliri

Hi ha teories que afirmen que durant el deliri baixa el nivell de la vida psíquica. Jo crec que, al contrari, el deliri és la incapacitat de filtrar una quantitat enorme de dades.

Passió i símbol

És absurda la idea que raó i passió s'exclouen, que les passions són cegues i que són formes de pertorbació de l'ànima, que és com Ciceró traduïa el grec pathos, de dolor, de patiment. No va ser fins a sant Agustí i sant Ambrosi que es va entendre la passió incloent-hi també el sentit de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist.

La lògica de les passions és una lògica simbòlica, en el sentit grec de symbolos, que designa el fet d'unificar els trossos d'un got. S'agafava un got de ceràmica com a mostra d'hospitalitat i es trencava, de manera que les generacions següents de dues famílies podien reconèixer-se unint aquests trossos de ceràmica trencats. La lògica de les passions és simbòlica, la de la raó normal és diabòlica. La lògica de la raó forma feixos de coses, i ho acaba confonent tot.

Com la música

Abans de l'arribada de Hitler al poder. Al Palau d'Esports de Berlín va tenir lloc un debat entre un diputat del partit comunista alemany i un nacionalsocialista. Les persones convocades eren totes socialistes i comunistes. El diputat comunista va començar a parlar de desocupació, de qüestions de teoria marxista, i va ser incapaç d'inflamar els que l'escoltaven. Deia la veritat, però polititzava un llenguatge massa tècnic, no aconseguia de convèncer. El nacionalsocialista va utilitzar un llenguatge mític, va parlar de les punyalades en l'esquena, dels jueus que robaven la feina i els diners dels proletaris i el debat va acabar amb el diputat nacionalsocialista sortint a collibè dels que havien entrat com a comunistes a escoltar el debat. El que dedueixo d'aquesta història és que una veritat que no té força de convicció emotiva o passional és el revés especular d'una falsedat que té força però no té veritat. Això recorda la música, que combina el màxim d'exactitud i rigor, té una estructura matemàtica molt precisa, d'una banda, i el màxim de pathos, de vaguetat, de l'altra.

:

Remo Bodei, extractes d' una entrevista de Daniel Gamper a Barcelona metropolis (tardor 2008). Els títols són meus. Demà continua.

:
Foto: Enrique Marco.
: