Verdon a Poblet

Aquesta Setamana Santa vaig passar un moment per Poblet i da casualitat vaig adquirir un número de la revista que publica la Germandat del Monestir. Amb alegria he vist que publiquen en pdf els números a la xarxa (no sabria on anar a comprar-la) i així em permeto de recomanar-vos-la. Hi ha articles molt recomanables de tot allò que és motiu d'interès pels monjos, que ja veureu que són variats.

:

El número que vaig comprar corresponia al del juliol de 2007 (en publiquen un caa semestre) i iclou una entrevista al professor Timothy Verdon (New Jersey, 1946), doctor per la universitat de Yale i membre del Centre de la universitat de Harvard per a l’estudi del renaixement italià, que va visitar Poblet fa un parell d'anys. Val molt la pena. El títol ho diu tot: "L'Església ha comès una indelicadesa espiritual en tancar el misteri de Déu amb fórmules aparentment racionals". Com que em va enganxar, la vaig llegir del tot i aquí us exposo uns fragments:

:

Una Església que, com per exemple avui a Itàlia, parla encara molt de política, és perillosa. També una Església que més aviat sembla simplement una agència social és una Església que s’allunya de la seva missió central. Tot i que sabem que l’acció caritativa està motivada per l’Esperit Sant, massa sovint no deixem veure que el nostre donar aliment al pobre no és tan sols un acte social: es tracta d’un acte d’amor cristià. I, per tant, hem de modificar la nostra proposta perquè sigui intel·ligible per a tothom com una proposta en Jesucrist i no només com a bona voluntat o bé, com algú deia aquest matí, nostàlgia pel passat i coses semblants.

Hem de saber fer una contracultura, hem d’oferir en les nostres esglésies obres d’art que convidin al silenci i a l’interioritat. Hem de demanar als músics no pas que componguin lletges paròdies de la música rock sinó que inventin un nou cant gregorià.

Si l’artista fa una imatge de Crist i la sent com a pròpia, si l’artista és ajudat a entrar en la tradició de l’Església per elevar la seva experiència personal a un nivell on aquesta podrà ser comunicada universalment i, després, és ajudat a retrobar el Senyor, llavors s’esdevé que, com en el passat, ell ens farà veure el rostre del Senyor d’una forma nova, d’una forma filtrada a través de la seva personalitat i de la seva experiència, i això és sempre quelcom únic. Cada persona és diferent i l’artista, filtrant el seu encontre personal amb Crist a través de la riquesa interior de la seva pròpia personalitat, pot donar una visió del Senyor diferent, nova, autèntica, però que ningú havia ofert abans que ell. I en la nostra societat, que no creu en els sacerdots.

Si un individu lliure, perquè l’artista és sempre més lliure que els altres, narra amb entusiasme, amb bellesa, el seu encontre amb Crist, les persones poden romandre fascinades. (...) Per tant, hem d’ajudar els artistes perquè puguin viure aquesta trobada personal amb el Senyor.

També nosaltres hem acceptat la idea romàntica de l’artista com un gran geni a qui ningú pot dir res. En canvi, no ha de ser així. L’artista necessita un input, el diàleg amb els altres, com tothom.

L’occident ha imaginat Déu de forma mesurable. Ja Massaccio durant el Renaixement col·loca la Santíssima Trinitat en una arquitectura feta en perspectiva, mentre al mateix moment a Rússia Rublov fa una trinitat molt més mística. Tot i així al mateix segle XV, un artista monàstic com el beat Angelico, pocs anys després de Massaccio, era lliure d’escollir si construïa al voltant de la seva imatge la perspectiva o bé, com en molts casos, si eliminava qualsevol referència a aquesta perspectiva per tal de deixar veure que Déu se’ns presenta contra el fons de la infinitud. La perspectiva ho enclou tot en un petit món. Per tant el Renaixement que ha inventat la perspectiva ha restat, però, més lliure.

L’Església durant els temps moderns ha pecat o, si es vol, ha comès una indelicadesa espiritual en tancar el misteri de Déu amb fórmules aparentment racionals. Déu és personal, és tres persones en un sol Déu, i com en qualsevol persona hi roman el misteri. La fe és confiança en una persona.

És a dir, mentre el New Age i les altres formes de religiositat contemporània que reflecteixen corrents orientals, de l’extrem Orient —em refereixo al budisme i a d’altres— ens proposen un misteri irracional, el misteri cristià no és completament del tot irracional: Sant Pau i la literatura joànica intenten donar un marc lògic al cristianisme amb una lògica, això sí, més elàstica que no pas l’aristotèlica.

Crist també és lògic, ofereix de fet una nova lògica, una nova llei: és més, es proposa personalment com el logos d’una nova forma de vida.

Les coses han de tenir una finalitat car no són valors abstractes en si mateixos.

Nosaltres com a Església hem de tornar a parlar de la bellesa del seguiment de Crist, de la bellesa de la vocació, cosa que a Itàlia no s’ha fet des del 1968.

Deia el nostre cardenal Giovannelli de Florència que no manquen les vocacions sinó que manquen les respostes.

: