:
:Que el mar fos tan gran, tan incomprensiblement gran, arrossegava molt. Es podia acceptar no comprende el mar. Se'n podien explicar històries i deixar-s'hi bressolar, dir que el mar era una memòria, que cada molècula d'aigua de mar en el mar era una parcel·la de memòria perduda.
:
Marie Darrieusecq, Naixement dels fantasmes. Ed. Anagrama/Empúries, Barcelona, 1999, p. 111.
:
Molt bonic, fa pensar. Fa milións d'anys al Mar aparexíen les primeres molècules de vida,no sé si queda algun bocí de memòria d'aquella primera cèl.lula en el nostre codi genètic...
ResponEliminaLa meva filla em va escriure una poesía, també sobre el Mar, per presentar una de les meves Exposicions a la Galeria Comas de Barna, on els quadres portaven el títol d'alguns fragments de cançons, sobre el mar.
He mirat el mar
i he sentit la serenor
d'una breu treva amb el vent;
L'he escoltat bramar
i m'ha inundat la foscor
que sempre allargava el temps;
He mirat el mar
i barrejant els colors
he cregut dansar amb ell,
sentint al traçar
que aquestes belles cançons
n'atrapaven els fragments.
Jessica Pujol
Jessica
ResponEliminafelicitats. Certament, el mar és una manera de representar alò que hi ha més enllà, i que -malgrat que ens atregui. no podrem arribar a albirar mai del tot.
Disculpa el retard.