Pàgines

▼

dissabte, d’octubre 10, 2009

L'ocellet

Us recomano la lectura d'aquest post de Gregorio Luri (de fet, us recomano la lectura de tots els posts de Gregorio Luri) en el que, després d'explicar un conte de "uno de esos manuales de autoayuda que aseguran que la felicidad surge del interior y, por lo tanto, está al alcance de cualquiera con voluntad de buceo introspectivo" pren una sèrie de conclusions còmiques sobre els valors de determinats corrents pedagògics; "permítanme que diferencie entre pedagogos y pedagogistas", adverteix.
:
La història ve a dir que és més sensible el nen que es fixa en l'ocell que hi ha a la seva finestra que no pas a la lliçó de matemàtiques. I sorprèn de quina manera hi ha un consens tan generalitzat (bé, potser tant no) en acceptar aquesta visió, aquesta primacia de l'espotaneïtat a l'estudi, de la immediatesa a la reflexió, de la infantilitat a l'adultesa. Mireu les conclusions de Luri:
:
  1. Que hay gente insensible a la belleza de las matemáticas y no tiene ningún pudor en confesarlo. O quizás es que niegan la competencia didáctica de todos los profesores de matemáticas.
  2. Que en la clase de un buen profesor todos los pájaros son mudos.
  3. Que hay personas dispuestas a animar a sus hijos a ser más sensibles al canto de los pájaros que a la palabra de un adulto.
  4. Que la beatería es una tentación permanente en la escuela.
  5. Que el niño suspenderá el próximo examen de matemáticas sin por ello aprobar el de ornitología.
:
a

3 comentaris:

  1. Martí Casares11 d’octubre, 2009 00:48

    Ramon, no ens ho creguem que a les escoles els nens es poden aixecar per veure els ocells i sentir-los cantar. I no fem servir arguments d'aquest tipus que ens porten a defensar que els mals de l'educació se solucionen amb més pissarra. Ja sé que Luri va en aquesta línia; jo no.

    ResponElimina
  2. Gregorio Luri11 d’octubre, 2009 01:01

    Més pissarra?
    La meva dona es mestra i s'ha especialitzat en pissarres digitals. Són una meravella. Les recomano.
    Però el que recomano de veritat és la co-presència cara a cara de l'alumne i del mestre.
    Li sembla això molt carca, Martí?

    ResponElimina
  3. Ramon Bassas15 d’octubre, 2009 18:04

    - Martí,
    Certament, espero que a les escoles aquesta faula sigui impossible. Més aviat me la prenc om una al·legoria d'alguns valors que impregnen pertot, també a l'escola (a vegades)

    - Gregorio,
    Segur que us posareu d'acord, en Martí és un bon mestre.

    ResponElimina