Fa unes setmanes va tenir cert ressò un comunicat dels Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya en què defensa l'inependentisme com una opció vàlida per un cristià. Sense declarar-se independentista, aquest grup conclou que aquesta opció i "la seva concreció no ha de significar un distanciament i una enemistat respecte als altres pobles de l'Estat espanyol, ans bé una contribució a l'augment de llur relació positiva pels camins de la cooperació en un marc d'igualtat i de llibertat, dins el conjunt dels pobles d'Europa, cridats tots ells a formar una unió política que dugui a plenitud decisiva les dimensions de llibertat i de comunió que són intrínseques a la vida dels pobles."
:
Jo, e això, hi estic d'acord. També els federalistes volem una relació positiva amb els pobles d'Espanya i pensem que la via és una altra, no la independentista, però la respectem, especialment quan s'expressa així. I òbviament, un opció independentista és tan legítima com una que no ho és per als cristians, només faltaria.
:
Això em fa pensar en dues coses. La primera és ue -segons la meva modesta opinió personal. l'independentisme està substuituint avui una mena de marxisme revolucionari difós que (diuen) palnava sobre l'establishment cultural i universitari previ a la transició. Salvant les distàncies, observo una tendència en què una idea simple i que va bé per tot (qualsevol cosa es pot justificar a causa de la nostra pesada dependència a Espanya) -la independència- a planar sobre les èlites (periodistes, professors, activistes) amb la mateixa proporció que observo una total desídia pel fet nacional en la majoria de la població. I també una mena de tabú: Tot aquell que no sigui independentista és sospitós de radical nacionalista espanyol, tot aquell que no admet com a nucli central de la política real el fet nacional esdevé un mal català... Ho observo de la mateixa manera que es proscrivia la socialdemocràcia o (no diguem) la dreta democràtica en ambients radicalitzats de l'antifranquisme. Òbviament, va ser la socialdemocràcia i la dreta moderada la que va guanyar eleccions.
:
El segon element que penso és que, per un cristià, és perfectament compatible ser independentista. I tant. Però que amb això no n'hi ha prou, també ho penso. Cre que el comnicat s'hi podria haver esplaiat una mica més. Les opcions políiques (per això n'hi ha que militem en ideologies més complexes i més poroses), especialment per un cristià, tenen a veure també en el zoom sobre el qual llegim la realitat i els seus problemes, sobre si cal o no endegar polítiques redistributives, sobre la pròpia manera de fer política, sobre com ens organitzem més enllà (o ençà) d'Espanya i els seus 'encaixos', sobre la intervenció o no en matèria d'habitatge o transport, sobre el capteniment en polítiques ambientals... de manera que una cosa ben senzilla i engrescadora (el crit d'independència) es va complicant una mica més en contacte amb la realitat, ja ho sé. Una mica això és el que crec que passa a ERC. I ho dic a favor seu.
:
En aquesta ideologia que milites i que senyales tant complexe i porosa arriba un moment que es converteix en molt volàtil als ulls de qui podrien també recolçar-la.
ResponEliminaPenso que la radicalitat en qualsevol qüestió _ també la nacional_ no està renyida amb aquest fantasmes que ventes de falta de tolèrància, respecte per altres posicions, ...
Penso precisament que aquest tipus de discurs dels "polítics" quan emergeixen de manera incipient noves formes de dir _ que surten de la realitat i volen canviar-la_només fan que una aposta clara pel CONSERVADURISME.
Cal confiar amb la gent i no posar tant en dubte, de manera sibilina, els nous plantejaments que van surtin.
La gent i les col.lectivitats tenen dret a fer el seu procés
i no no tenen tanta necessitat de veus "il.lustrades" que els "il.luminin".
O prefereixes a la gent que no pensi es res col.lectiu i que vegi més enllà de les quatre parets de casa ?
- Anònim,
ResponEliminaNo, és clar. Però es pot pensar en quelcom col·lectiu, en projectes col·lectius, que no siguin la independència, oi? I que no siguin pas conservadors... Bé, doncs jo etsic per aquests altres.