Estar viu és això

Arribo tard, massa tard. M'havia apuntat la cita a les vuit i resulta que començava a les set. Presentaven, a Robafaves, un llibre d'una calellenca anomenat Triomf (Ed. Columna, Barcelona, 2009) [espai i fitxa], que havia fullejat, agradat, comprat, llegit i subratllat gairebé a l'hora. No coneixia l'autora, calellenca de vint-i-sis anys i que ja té publicat un bon nombre de títols. Això perquè vegeu si n'estic, de poc informat. Laia Noguera i Clofent [web i Wikipèdia].
:

Arribo just per sentir-li dir que no sap massa per què ha de signar els llibres quan el seu contingut ja no li pertany. Els poemes, un cop elaborats i deixats anar, ja comencen a pertànyer a la vida dels seus lectors (o oients). Diu també que li agrada una poesia que creï buits, que deixi llocs, com ganxos per on entrar-hi. Se m'acut que el seu estil és això: de carència total de subjecte (de subjecció, també), amb la mirada posada en els efectes que els verbs i les imatges, sobretot les imatges, tenen sobre els que la llegim.

Vam haver de plorar fins a l'arrel per escopir el verí de no haver estat
exactament ni tu ni jo. (p. 45)

Viure és una orquestra simfònica (p. 46)

Saber que tot és música
No sé quina és la part de tu que adjudiques a les paraules (p. 47)

:

Les imatges

:

La segona característica que se m'acut (i també a rel d'un comentari que encara li vaig poder sentir) és en la potència de les seves imatges, en la seva centralitat. Imatges que desprenen tot el seu potencial estilístic (de la metàfora al relat i llurs analogies) com el seu paper central en la poètica de Noguera. La imatge, especialment la seva proliferació i potència comunicativa d eprimer ordre, és una de les característiques del món actual. Noguera s'esforça en clavar la idea en una, d'imatge, en restar-hi i contemplar les portes que obre. Una d'elles, la necessària concreció, la 'corporeïtzació', l'encarnació, la llunyania de l'abstracció ("I el silenci tenia carn", p. 10, "El paisatge tenia cos / aquell matí / i érem les mans / de la seva bellesa", p. 11, "l'absolut en el tors / d'aquell paisatge", p. 15, "el teu cos per sembrar", p. 69, "He triat les arrels cap a tu. / Els baixos continus que ens sostenen", p. 75).

:

Dir el tabú

:

La tercera idea consisteix en els temes que tracta que, si bé no són gens originals en la poesia (la mort, la celebració de la vida, la tristesa, la por, la seva inspiració musical...) m'atreveixo dir que sí que ho són en la societat on som. Noguera no tan sols la desafia aturant el carrusel d'imatges, sinó també entrant en alguns dels seus tabús. La mort, el límit que, de fet, ens permet centrar-nos més en la vida i en el seu sentit, un d'ells.
:

Estar viu era això.

Trencar els maons del mur, fer-lo vessar.

Estar viu era això. (...)

Obrir les coves perquè exhalessin els dies de nosaltres.

Com ratpenats. (p.16)

:

Havia volgut clavar el puny a l'escletxa de viure (p. 21)

:

Amb la por, sempre la por.

I aquiesta solitud.

Amb el dolor.

No saber com.

No tenir mare.

Però és bellesa. (p. 35)

:

Esvorancs.

Fronteres.

Ponts.

Esberlar.

Extensió d'ànima.

Tu com t'ho fas.

Això de viure. (p. 40)

:

Tu: terra molla, fullaraca.

Jo germinant. (...)

El verd serà intens com ser jo a través teu. (p. 55)

:

Passaré els dits pel teu ventre.

Vull trobar-t'hi les lleres dels torrents.

Vull saber si m'hi esperes. (p. 61)

:

Estar viu és això.

:

Passar pel riu

sense cap pont.

Passar-hi amb tu

o sense. (p. 77)

I un altre dels atreviments és que l'autora prengui, en un dels blocs del llibre, la Missa de Rèquiem de Mozart, repartida en les seves parts, com a pauta de composició i lectura dels poemes em sembla tot un atreviment davant l'asèpsia de la nostra tradició cultural en matèria religiosa. I musical, afegiria.
:

Us en recomano la lectura. I us aviso que restaré amatent a les novetats de l'autora.
:

En parlen Joan Calsapeu aquí i aquí, El Punt, l'Avui, Presència, i la cita Ernest Farrés.
: