La cara d'Orestes i Electra

Dissabte al vespre vaig tenr el plaer de veure Electra, capitanejada per l'excel·lent Clara Segura i dirigida per Oriol Broggi en una producció del TNC estrenada aquesta primavera que recull (adaptada) la versió del mite que fa Sòfocles. L'obra és excel·lent i està molt ben intepretada. Vegeu aquí l'encertada crítica de Marcos Ordóñez.

I val la pena seguir els diàlegs, el munt de justificacions per les quals els homes lliures, un cop abandonats pels déus, descobreixen de cop els límits de la llibertat, l'abisme d'un món de raons enlloc d'un món de Raó. D'entrada, el descobriment de la llosa de la lògica de destrucció: hem de matar per venjar la mort en un espiral brutal que no t'acosta sinó que t'allunya dels ideals pels quals ho justifiques? (La recent reflexió de Felipe González sobre Eta no és pròpia d'Electra?).

El millor moment de l'obra, així, és el darrer. Es  consuma el doble assassinat per part d'Orestes, el de la seva mare i l'amant, alhora responsables de la mort del pare d'Orestes i Electra, alhora responsable del sacrifici d'una filla, que també tenia raons poderoses per dur a matar... L'espiral. Un cop es perpetra, "i serem lliures", com preconitzaven els germans, el millor és la cara d'Electra i d'Orestes, que se situen en el mateix 'pecat' que atribuïen als pèrfids, als "poderosos". Aquesta cara d'espant, de remordiment, de trobar-se de cara amb la veritat és el veritable límit. El que conté la llibertat humana, pel que passegem cada dia, que ens atrapa com a tothom i que demostra fins a quin punt som definitivament humans, com ens havien abandonat els déus.

Foto: David Ruano.

Il·lustració: El remordiment d'Orestes, William-Adolphe Bouguereau, Crhysler Collection, Norfolk, Virginia