Nou Govern amb Faust al fons

Algunes pinzellades per saludar el nou Govern de la Generalitat que presideix Artur Mas. El primer que cal dir, crec, és que hauríem de defugir d'apriorismes. S'han donat casos de grans expectatives frustrades i brillants consellers que apareixien de secundaris, en el passat. Tant dels que anunciaven "el govern dels millors" i han fet el que han pogut com pels que ja abans que prengués possessió s'aventuraven a dir pestes d'alguns dels seus membres. S'imposa, especialment pels que ens sentim oposició, la lleialtat al Govern del país, el desig sincer que tingui sort i la mà estesa per treballar en aspectes rellevants. Perquè, recordem-ho, aquest Govern no té majoria i haurà de pactar totes i cadascuna de les iniciatives parlamentàries que impulsi.

Llums i ombres

Hi ha aspectes positius d'aquest Govern: és bo que algú amb experiència municipal i un tarannà dialogant com en Lluís Recoder substitueixi Nadal a Política Territorial, per exemple. O que l'experiència i el rigor de Mas-Colell es posin al servei de l'Economia i les universitats (malgrat s'hagi incomplert, ja va la segona, la promesa de crear un departament propi). I parlo de dos dels àmbits amb els quals els mataronins ens haurem de veure per seguir treballant colze a colze. Voldria pensar que aquest serà també una de les línies de treball, malgrat que no hagi estat citada: la de la col·laboració institucional, no tan sols amb els business.

N'hi ha d'altres que preocupen. Una imatge d'obertura que amaga el control directe de l'aparell de CDC del nucli central de la Presidència i de competències sensibles. Una voluntat d'amplitud que ignora la diversitat del país (es veu que no hi ha gaires dones ni tarragonins entre entre 'els millors'). Uns segons o tercers nivells de l'administració que seran claus, i del que no es parla, per exemple, per conèixer l'abast real de la reducció de càrrecs o per veure fins on arriba el 'repartiment' entre CDC i UDC. Malgrat que es digui que és un govern 'més enllà dels partits', aquest darrer aspecte es reduïrà molt més ençà. Preocupen, però, com dic, confio de veres que es vagin resolent positivament i es posi a treballar de seguida.

Mascarello i Faust

Per últim, també crec que s'ha de respectar la decisió personal de Ferran Mascarell, a qui aprecio, de formar part d'aquest Govern, presidit pel rival electoral que que ha estat el seu partit fins fa unes hores. La gent té dret a sortir d'un projecte polític amb la mateixa llibertat que hi va entrar. I, encara que els sentiments dels meus companys sigui el que és -com el meu, no sóc de pedra-, crec que ens hauríem de contenir i esperar a veure com ho fa Mascarell, que Joan de Sagarra anomena Mascarello per la seva diem-ne florentina manera d'actuar. Aquests dies n'hem vist mostres.

Dit això, un parell de coses. La primera, que el PSC farà oposició al Govern, també a Mascarell; un Govern que no és un regne de taifes sinó que actua col·legiadament i que procurarà tirar endavant el programa de CiU, suposo. La nostra oposició defensarà el del PSC i, ves per on, tampoc en Cultura, els dos programes no són els mateixos. A veure com s'ho fan.

La segona, que per mi el pitjor d'aquesta situació té a veure amb la manera com s'entén, avui en dia, això del compromís. Ja no ens sorprèn en aquesta època del 'jo hipertròfic' alguns entenguin el compromís com quelcom purament instrumental al servei d'un mateix (de les idees d'un mateix, també). A les entitats, a les parròquies, a les famílies, a les feines i -com no- als partits, preval a vegades (més quan més prime time gastes) avui la idea postmoderna que no hi ha d'haver sacrificis (en les idees d'un mateix, per exemple) que justifiquin un major consens o una millor feina pel projecte que compartim. Fent que això de compartir, és a dir, anar amb altres, cada vegades amb més, prevalgui sobre el teu ideal del món o de la botiga que tens al càrrec. Com Faust, ignorem que el desig, l'ideal, conviu amb altres condicionants. El pitjor, doncs, seria que Faust, la liquidesa del compromís, fos avui qui dirigís la Cultura de Catalunya, aspecte clau per un país, com diu Mascarell. Això, i que ningú ho digui, que ningú apel·li als 'valors forts', és el que m'espanta més.

Foto: David Casals