Pastoral *

El pintor i dibuixant Perico Pastor (La Seu d'Urgell, 1953), de qui en vam parlar aquí mateix fa cinc anys, presenta a La Pedrera una selecció d'il·lustracions (algunes en blanc i negre, d'altres en color) que féu per l'encàrrec d'una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional (editada per Enciclopèdia Catalana), amb tres volums publicats fa un any. Paral·lelament, la Fundació Joan Maragall ha editat les intervencions que es feren a l'acte de presentació, amb textos d'Agustí Borrell, David Jou, Armand Puig, Carles Torner i el propi artista. La mirada al llibre fonamental de la nostra cultura, del que beuen les tres religions més nombroses del món, sempre és molt suggerent, especialment quan es fa des del llenguatge contemporani, com és el cas, amb tots els avantatges i limitacions que això té vers el llenguatge religiós.

La Bíblia és, sobretot, paraula. D'una paraula que expressa imatges sobre les quals es narra el gran relat. Aquesta paradoxa entre imatge i paraula és tan antiga com els homes. Una lectura "pura" de l'essencial no precisa d'imatges que ho distorsionin. Així ho pensaven els iconoclastes cristians pre-bizantins, per exemple, i així ho veuen els informalistes d'origen rus (el país de les icones) com Rothko, Pollok o Malevich, passant pels jueus o els musulmans. Però això no treu que el Llibre sagrat de tots ells sigui precisament un compendi d'imatges, d'històries, d'experiències de persones i pobles lligades a la seva història, en la qual hi ha -això sí- en besllum tan sols (en forma de veu, de foc, de tempesta, de miracles...) d'Aquell qui no podem dibuixar... i que per això es fa home. No podem pintar l'essencial, potser, però sí el seu pas en aquest món.

Malgrat tot, l'esforç de Pastor inclou una recerca a través dels materials, de la seva poètica anterior (paisatge, cossos, el color com a personatge, els traços, els esquitxos, algun suport, la combinació entre tinta i aquarel·la), també cap a llenguatges actualíssims. Per exemple, com es pot pintar sinó a través de clars esquemes abstractes tímidament units pel traç d'una gota el verset "Déu és al cel i tu a la terra, per tant, mesura les teves paraules" (5,1) i tot el Cohèlet? O quin altre text explica millor l'erotisme de Perico Pastor, el traç d'unes carícies, que el Càntic dels Càntics? O com es pot explicar millor sí no és amb l'impacte roig d'una pinzellada que fa tremenda la foscor el moment de l'expiació de Jesús i la ruptura del vel del Temple?

La lliçó la dóna el propi Perico Pastor al llibret citat: després d'això "ja no hi ha sancta sanctorum. l'home és sol amb Déu". Doncs us deixo, sols també, amb Pastor.

* Article publicat a la reivsta Valors (gener 2011)

L'exposició Perico Pastor: la Bíblia il·lustrada es presenta a La Pedrera de Catalunya Caixa, a Barcelona, fins el proper 20 de gener. Activitat paral·lela, dia 12 de gener, aquí.

Llibre: Agustí Borrell, David Jou, Perico Pastor, Armand Puig i Carles Torner, La lletra i la llum. Fund. Joan Maragall, Barcelona, 2010

Article de Daniel Giralt-Miracle a La Vanguardia
Article de Llàtzer Moix a La Vanguardia
Article de Samuel Gutiérrez a Catalunya Cristiana