Tinc la impressió que l'èxit d'Intereconomia, cadena de televisió propera a la dreta més radical, així com altres plentejaments similars es deu a un parell de coses, d'entrada, un parell de mancances que -potser per pudor- els de l'esquerra tenim. La primera, la decidida vocació comunicativa de la dreta i dels seus grups de suport econòmic, incrementada amb la proliferació de canals i la fragmentació de l'oferta, on hi destaca aquell que crida més, sobretot, seguint el paradigma iniciat fa uns anys a Espanya amb determinats late-shows. La segona, una clara perspectiva passional (o patològica, o anti/sim-pàtica, tenen la mateixa arrel, la llatina passio o la grega pathos).
Tinc un amic que resumeix els públics en tres grups: els que tenen raonaments de dreta (i, per tant, proclius als valors més conservadors), els que tenen raonaments d'esquerra (ergo al revés) i els que s'apassionen, els que ho tenen a les entranyes, i que fan decantar cap a la dreta o a l'esquerra el "frame", aquest famós marc de referència cultural, relat, en què es mouen les preferències polítiques. De vegades, diu, l'esquerra entra bé en l'àmbit passional: hi ha voluntat real d'empatia amb els més desafavorits, amb les històries de reconeixement o de lluita. Però sovint no i es perd en el terreny argumentatiu. Imprescindible, però no suficient. L'esquerra no ha de representar tan sols unes idees, també ha de posar-se a la pell dels actors 'del seu relat', ha de viure el que vol canviar, ho ha de sentir, ha de desplegar la seva cordialitat (és a dir, allò que ve del cor). La diferència amb la dreta, crec, és que no pot abandonar el sentit crític, el fil racional, la capacitat de distanciar-se de propostes cordials enganyoses (el castrisme, per exemple) i situar al centre la persona i el seu respecte.
L'èxit d'Intereconomia, crec, és que la dreta desenvolupa la seva capacitat cordial, el seu nou relat on amagar-hi les propostes més involucionistes, la recerca empàtica de les sensacions que sovint amaguem dins nostre (xenofòbia, masclisme, etc...) i que treuen el cap com un alliberament (també en forma argumentativa). Jo, si fos de dretes, segurament m'emprenyaria aquest radicalisme... però també em sentiria alleujat per haver fet una gran escletxa al relat cordial de l'esquerra.
Mentre tant, reclamo de nou que avui, ser d'esquerres, no és tan sols creure en determinats valors, que sí. És sentir-los, practicar-los, i fer-ho al costat dels que també creuen, senten com tu... i vols que rebin les conseqüències de les teves idees en primer lloc.
Foto: Quico Melero.
Apreciat Ramón, estic encantada que recordis a aquest bloc els valors de l'esquerra, i també que recordis a tothom i als socialistes i polítics d'esquerres, que no només s'han de fer servir aquests valors per a discursos bonics davant els periodistes, sino també practicar-los i sentir-los a la pròpia pell. Saludos, Mar Sánchez Padilla
ResponEliminaMar
ResponEliminaHo crec, sí. I no tan sols als 'polítics', com tu dius.
Uno de los problemas que tiene la izquierda actualmente a mi ver es que vive de las rentas intelectuales de un pasado que no sé si alguna vez existió. Me parece que subestimáis la inteligencia y la capacidad de análisis y crítica de la "derecha", que es asaz plural, además. "La inteligencia soy yo", parece decir una cierta izquierda, que no pasa de ser una parodia algo ridícula de Rey Sol, y cuyo ejemplar más preclaro es hoy día ZP. Yo no sigo mucho Intereconomía --pero sí algunos productos de su sello editorial como la biblioteca Homo Legens--, pero sí me trabajo cada día, y mucho, las cosas del grupo Libertad Digital y también las aportaciones de otras personas que estuvieron cercanas (por ejemplo, el gran Juan Carlos Girauta). El éxito de estas nuevas cabeceras me parece que está más en la novedad de sus propuestas y en que oxigenan bastante un panorama periodístico que estaba bastante cerrado. Y que constituyen el altavoz de gentes que no teníamos voz. Ahora, cuando leo a Pepe García Domínguez, por ejemplo, oigo algo que no se podía expresar hace diez años en este país. Por eso lo oigo. Vosotros, la izquierda, creo que vivís demasiado instalados en el calorcillo mediático del grupo PRISA. Que cada uno siga sus referentes. Pero, por favor, no gastéis ese vestido de superioridad intelectual. Porque no la tenéis. Aprended a tratar al rival con respeto.
ResponEliminaSí, por cierto. Los exaltados suelen militan en todas partes. Por cada Federico (¡aunque yo adoro a Federico!, sobre todo porque vosotros lo odíais!) existe una María Antonia Iglesias o un Enric Sopena. Las tripas --lo "cordial"-- las tiene todo el mundo, no sólo mi querido defensor de las clases medias Enrique de Diego. Nos hacía falta un periodismo viril y de combate. Ya lo tenemos, y tiene un éxito relativo (tampoco hay que exagerar, eh). Lo que me preocupa es que vosotros le queréis tapar la boca. Sois la leche, de verdad. Sólo os interesa el debate cuando el rival está esposado, amordazado y le podéis sacudir sin que se defienda.
ResponElimina- Anònim
ResponEliminaJo en cap cas parlo de tancar res i, més aviat, sóc crític amb el discurs, sobretot amb les formes comunicatives, de l'esquerra, en aquest post. No ets una mica injust?