L'esquerra i la religió

Un dels articles recomanables (de fet, ho són tots) del darrer número dels Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró (98, octubre 2010) el signa Ramon Reixach (foto d'El Punt) i porta per títol "La política antireligiosa municipal en època republicana (1931-1936)", que permet reconstruir un relat dels fets sobretot a partir del narrat a la revista catòlica conservadora, també de caràcter local, El Pensament Marià. Comencem, doncs, per les objeccions: probablement hauria estat molt millor consultar altres publicacions o testimonis, mirar d'entendre quins eren els motius de l'altra banda (bàsicament el govern local de majoria republicana i socialista) i contextualitzar el paper de l'Església, amb tots els seus matisos, de manera que els ulls actuals no es quedessin tan sols en l'anècdota. 

Més enllà d'aquestes objeccions, el document em sembla recomanable per reflexionar, sobretot, en el canvi que ha fet l'esquerra respecte al fet religiós fins el temps actual. Certament, hi ha alguns episodis que ens recorden la lògica dels bàndols, l'anticlericalisme (o el clericalisme servil) com a base de tota preocupació religiosa, la provocació a banda i banda... com si revivíssim, en el millor dels casos, una escena de Don Camillo i Peppone.

Però hi ha (almenys penso en el camp municipal, i particularment a la nostra ciutat) un canvi important. El canvi generacional, el Concili Vaticà II, el procés intens de secularització, la implicació de bona part de l'Església primer en la lluita per la democràcia i després en causes socials de primer ordre, el desacomplexament de cristians que se senten d'esquerres i viceversa, l'origen religiós d'algunes tradicions recuperades amb la democràcia, l'abandonament de la iconoclàstia en el camp de l'esquerra (i el reconeixement explícit de les barbaritats del bàndol republicà), etc... Tot ajuda.

Avui vivim en un altre moment en què a ningú se li acudiria prohibir actes o festes, o ni tan sols assistir a la Missa d'una festa major a qui tothom diu de "Les Santes", o no reconèixer el valor simbòlic -més enllà del seu origen- dels Tres Tombs o del pessebre o de les capelletes del carrer. En coses com aquestes es ficaven els nostres avis polítics... i en d'altres de major importància per les quals foren afusellats, per cert, també amb silencis còmplices.

Més enllà de tot això, hi ha també el valor del reconeixement del fet religiós com a un fet consubstancial de la persona humana, que neix i creix en la seva intimitat però que -en democràcia, sobretot- reconeix com a valor el fet que es faci públic i s'ofereixi a la participació del conjunt de la ciutat (i no parlo tan sols de les processons de Setmana Santa, per exemple; sinó també de l'acció de Càritas, les denúncies dels desequilibris socials o la benedicció dels rams en una plaça pública). Això, fer públic el que m'identifica i oferir-ho als que no s'hi identifiquen, és també laïcitat.

Aquest reconeixement mutu, aquesta assumpció, aquesta normalitat, és una conquesta. Molt positiva. I com totes les conquestes, s'ha de preservar, s'ha de refer a la recerca del seu valor. No fos cas que una aquesta nova fal·lera per l'asèpsia que sembla planar sobre el món actual (que tanca a la intimitat tot el que és susceptible de 'contaminar' i que troba intrínsecament dolentes la religió o la política), i que és el que alguns entenen per laïcitat, ens porti a tots, de nou, a les catacumbes.