La democràcia real, al ras

Foto: Gabriel Romero.

Em demanava un anònim lector, ahir (per cert, per què costa tant dir qui ets?), quie comentés alguna cosa de les 'acampades', un fenomen que s'estén de Madrid a altres llocs d'Espanya i d'Europa aquests dies i que, convocats de manera poc organitzada però molt eficient,  van configurant una mena de moviment a l'entorn de peticions de més democràcia real.  La meva ciutat, Mataró, centenars de joves s'estan trobant des de dimecres seguint aquest fenomen. El primer que cal dir és que és prematur per treure'n conclusions, amb prou feines -crec- s'està definint a dins i veient (o tement) a fora. Però aquí van quatre pinzellades del que a priori (és a dir, amb prejudicis inclosos, malgrat tot) em ve al cap.

1. De fa anys, vivim en una crisi no tan sols de la democràcia representativa, o dels partits, sinó de la mediació en general. Ho he dit altres vegades aquí, alhora que he explicat també en vàries ocasions la teoria de Lluís Duch sobre les crisis dels models de transmissió. Em sembla exactament el mateix que passa en l'àmbit religiós (el Papa o el Dalai Lama mouen masses però les esglésies són massa buides) o en matèria informativa o cultural (la primacia del buscador -Google- sobre el prescriptor -mestre-, dic en un article que apareixerà aviat). La relació directa entre 'base' i 'ideal' (o líder) es percep més autèntica, menys 'contaminada', que l'organització -sigui quina sigui-. Per això ambé primen les xarxes socials, on no hi ha intermediaris. Per cert, heu vist que quan volem dir 'ideal' o 'autèntica' diem 'real'? Precisament la que no ens agrada deu ser la real, oi? O és que la realitat és més enllà?

2. Aquesta situació comporta alguns beneficis indubtables. Mou (o no) a les organitzacions a adaptar-se (o a morir?), o com a mínim a menjar-se molt el coco sobre això. De moment, no se'n surten gaire. S'allunyen del perill 'sacerdotal' que té tot mecanisme de relació amb el món abstracte o transcendent; en política, per exemple, l'abús de l'argot, les autoreferències la dependència del que dirà o no el líder, la confusió, etc. Els que ens agrada la Bíblia sabem que front a la tendència 'sacerdotal' (paraules buides, paraules 'en llatí', ara en agnlès) n'apareix una de 'profètica', és a dir, que omple les paraules de sentit. Rafael Argullol parlava fa uns dies dels 'valors d'il·lusió' (aquí), probablement el major dèficit que tenen les estructures de mediació per a la seva eficàcia, més que no pas les pròpies estructures. Dit en plata: la credibilitat, l'apel·lació al sentit, molt abans que el model de partit.

3. Però també n'hi ha de problemàtiques. Per exemple. S'ha dit que és millor que la gent s'estigui protestant al carrer i demanant més democràcia que assegut al sofà escarxofat demanant més crispetes. Segur que sí. Però totes dues actituds tenen un problema: cap de les dues es planteja que per resoldre problemes polítics calen accions i instruments polítics. Totes dues actuituds demanen als polítics que canviïn ells o tal o qual cosa, però no es plantegen que l'actor del canvi, el polític, és un mateix. Som molts que ens vam afiliar a un partit no tan sols perquè ens agradava, sinó perquè no ens agradaven moltes altres coses. Fins i tot del propi partit. Actuem políticament com a consumidors, exigim satisfaccions (el capitalisme mata el desig fent-lo compulsiu), les organitzacions polítiques atenen aquesta demanda i, com és obvi, encara forcem més aquesta actitud. La protesta d'aquests dies és estètica, sobretot. I no és cap crítica, crec que tot projecte necessita l'atractiu de l'estètica, del llenguatge. Però ha de ser un camí. No es tracta de treure'n 'tajada', però sóí de posar els partits a la disposició dels que vulguin canvis, almenys el meu. En Manel Mas ho explica molt bé: no protestis, treu-me i posa-t'hi tu.

Però per això cal fer molta feina. Cal bastir eines i descobrir, com han fet tots els revolucionaris, que l’organització és complexa, costosa i difícil. Que els companys/es a vegades n’hi ha que no són de fiar i que et traeixen. Que calen recursos, humans, econòmics i tècnics, per tirar endavant. Que el món és molt complicat i que cal saber de què va. Que l’enemic a abatre és poderós. Que et posen molts paranys i poques ajudes. Que els recursos són limitats i que no donen per a tot. Que calen sacrificis i gent que es sacrifiqui. Que no tot són flors i violes.

4. Darrer apunt (això surt molt llarg). Les peticions són vagues, sí. La música, però, agrada i, probablement, darerre d'ella hi ha un munt de lletres, no tan sols una i deu ser molt difícil exigir una plataforma concreta amb què negociar. I, com deia, la primacia de l'estètica porta a més adhesions emocionals que intel·lectuals. Certament. Però fa temps que no veig mobilitzacions per res que no sigui la independència (l'anàlisi de les quals s'assembla una mica al que cal fer en aquest cas). N'hi ha hagut ara amb les prosaiques retallades, encara que el problema va més enllà i estem davant un canvi de model brutal. Però fa temps que penso que hi ha temes més profunds, potser més complexos, que haurien de moure les persones d'aquest país: les desigualtats, la manca de perspectiva, el desmantellament del sistema de protecciós social, etc... Això sí que m'agrada.