És possible una revisió de l'anomenada Decadència? Ja sabeu, el nostre Barroc literari, també la nostra Il·lustració, llegides a la llum de la Renaixença, el nostre Romanticisme, com un període amb una llengua i literatura catalanes poc apreciades, molt minvades o de poca qualitat. La identificació de la llengua amb el seu ús culte porta sovint a amagar-ne la seva veritable dimensió. I és un fet molt corrent al Barroc, un corrent que té molt més a veure ambla cultura popular i les classes baixes del que sovint pensem.
La visió decadent d'aquest període ha arribat fins avui. I fou molt ben explicada pel catedràtic Martí de Riquer (Riquer/Comas, Història de la Literatura Catalana (vol. 3. Ed. Ariel, Barcelona, 1981, pp. 574 i ss.), qui en fa dóna una interpretació molt dura: "el que baixa vertiginosament és la intenció literària i, quan aquesta existeix, el to" (p. 575), i n'atribueix el seu origen més clar amb el Compromís de Casp i la nova dinastia dels Trastàmara (p. 576)., Més tard, adverteix el catedràtic Antoni Comas (op. cit; vol. 4, p. 14) sobre la castellanització de l'alta cultura, il·lustrada, desenvolupada per les classes dirigents, i la catalanització d'una àmplia cultura popular.
Però és possible aquesta revisió? A través de l'excel·lent publicació de les troballes de les excavacions fetes a l'antic mercat del Born a càrrec del professor Albert García Espuche, que ha passat força anys de la seva vida intentant reivindicar la societat dinàmica catalana al segle XVI (com exemplificà amb Mataró), arriba avui al sisè volum, dedicat a la llengua i la literatura catalanes (Llengua i literatura. Barcelona 1700, Editorial Barcino-Fundació Lluís Carulla i ICUB, Barcelona, 2011), . Ahir en parlava El País, que deia que "el volumen destroza más de un tópico, constatando una vitalidad oral y escrita de la lengua que deja entrever un mayor dinamismo cultural y socioeconómico de lo que se ha creído hasta hoy".
I diu també: "La tesis del libro es que la Barcelona del XVII funciona esencialmente en catalán, que su supervivencia no estaba en entredicho y que no es una sociedad estancada. "La literatura de consumo -la de los pasquines, devocionarios, cánticos- es en catalán, y si es cierto que buena parte de la aún notable producción de las imprentas barcelonesas se edita en castellano es porque en gran medida va a la exportación", apunta el director de la serie. La presencia del catalán en la literatura notarial de la época, estudiada por García Espuche, es "significativa, junto con el castellano y el latín, y eso no se romperá hasta bastante después de la derrota de 1714", constata quien ha hecho una extensa lista de locuciones y palabras de entonces hoy desconocidas".
Foto: Diccionari de Pere Lacavalleria (1642).
Bueno, a eso volvemos. Para los que soñáis la cataluña monolingüe (o bilingüe en inglés o trilingüe en francés o tetralingüe en alemán) es bello recordar la Arcadia feliz. De todas maneras, no te preocupes. El castellano en Cataluña quizá no lo podáis erradicar, pero sí estáis consiguiendo el envilecimiento de la lengua. Hoy la gente más o menos culta ya no domina los registros altos del idioma. Enhorabuena, eso ya lo habéis logrado. Y después de este comentario general, una pregunta: ¿por qué los socialistas odiáis tanto a la lengua castellana (y en algunos sitios a quienes encima la hablan)? Fíjate, en Galicia, cuando mandabais; en Baleares, lo mismo; en Aragón, un poco más y hasta reinstauráis la fabla, y en Valencia el primer decreto que firmará vuestro partido cuando retome el poder (aunque eso os va a llevar años, supongo) será el de la proscripción del castellano. Es para mí un insondable misterio ese odio montaraz del PSOE (el PSC lo pongo aparte porque es otro partido) contra una lengua que al fin y al cabo es la que hablaban Pablo Iglesias, Francisco Largo Caballero y Juan Negrín. Saludos
ResponElimina- Anònim,
ResponEliminaVols dir que vius aquí? Precisament la tesi de l'article és ben poc nacionalista. En un ambient teòricament hostil no hi va haver retrocés en l'ús popular de la llengua. Jo no somnio en cap Catalunya monolingüe. Ni conec cap socialista que atempti contra el castellà. A no ser que, justament per pretendre la pervivència de llengües autòctones i, per tant, la pluralitat ling¨´istica, s'entengui que s'està en contra d'una altra.. en fi.