Vaig anar a veure l'altre dia Cartas a Dios (Eric-Emmanuel Schmitt, 2009). Ja sabeu que tinc una especial devoció per aquest autor, però és que el film no em va decebre gens, tot el contrari. Sembla mentida com podem construir una història tan ben feta, tan poc mel·líflua, tan encertada en tots els sentits per parlar de la mort, del càncer, de la mort d'un infant, de les relacions humanes des de la impotència, del Déu personal, de la capacitat de la narració i la fantasia (o el cinema) per acostar-se molt millor a la veritat. En parla Peio Sánchez aquí.
Cartas a Dios es pot veure als cinemes Alexandra (Barcelona)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada