De tant en tant, prop de les barres dels balls de Les Santes, em passa un fenomen curiós. Alguna persona que tens vista i no saps de què, amb qui mai no has parlat, i que et coneix molt millor que no tu a ella, se t'acosta i et fa una confessió. Et diu allò que et voldria haver dit en circumstàncies normals, però mai no ha pogut ser. Cal una mica d'embriaguesa (de tots dos), l'ambient de festa major, algun còmplice i uns instants d'escoltar a soles. He de dir que, contra el que sembla en aquest bloc (on la majoria de comentaris són d'engegar-me a dida), aquestes confessions sempre em sorprenen positivament, sempre són per dir coses bones (són les que costa més de treure de dins, caram), sempre són per mostrar un grau de complicitat, de comprensió, de lligam fins ara ocult, d'inici d'una mena de nova etapa. M'agrada molt que això (em) passi.
I ahir em va passar. Uns coneguts em van demanar un 'a part' mentre estava esperen de ballar i em van deixar palplantat un noi, un pèl més jove que jo, que els havia dit que em volia conèixer i que em va encoratjar molt, amb oportunes referències a Popper i Kant que vaig trobar fantàstiques enmig del garbuix. L'altre dia, quan parlava de les virtuts de la festa, també volia dir això. I una de les seves mancances -avui que s'acaba la festa major- és si, nosaltres, jo, aprofito prou aquests dies per fer just el contrari, acostar-me al que és lluny i destacar que ell, malgrat continuar ser lluny, és important per mi.
Il·lustració: Francisco de Goya, El bevedor (1776-77), Museo del Prado, Madrid.
com diría un argentí:
ResponElimina" a la mayoría le gusta que le soben el lomo "
Veig que a tu també.
Em sembla que sóc de la majoria, sí; el massoquisme no m'atrau
ResponElimina