Ens cal Turquia

Jordi Vaquer, director de la Fundació Cidob, escrivia ahir a El País un interessant article sobre els riscos geoestratègics que té, tant per Europa com per la modernització de Turquia, el protagonisme del primer ministre Erdogan en vehicular les transicions de règim dels països àrabs de la Mediiterrània revoltats enguany contra els seus tirans. "La Europa ensimismada y en crisis, con líderes empeñados en rechazar a Turquía", com qualifica Vaquer, no els sembla veure o, si els veu, corre a treure protagonisme i a buscar noves relacions d'interès entre els dos països més implicats de la UE, França i Regne Unit, amb aquests nous règims.

Vaquer parla de riscos interns de Turquia, en primer lloc: encara falta molt per la democratització plena, malgrat els notables avenços relaitzats pel partit islamista moderat al poder. I també d'externs: algunes escalades bel·licistes de l'antic Imperi otomà (a Israel, per exemple) o, en definitiva, una mirada exclusiva al món emergent del seu entorn on Europa (i els seus valors, especialment) quedi aïllada, porta al risc que l'autor exemplifica com la Rússia de Putin de la zona. Cal replantejar la manca d'interès de la UE per Turquia. És un gegant davant el qual millor unir-se (hi ha camp per córrer) que no tenir al davant. I junts competir millor en un món multipolar, amb altres gegants.