Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu petit racó de món he vist que l’art és molt complex. Complex com l’home. I per explicar l’home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec, per tant, en la màgia, en el somni, en l’univers més obscur del nostre pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.
Montserrat Roig. Pròleg (fragment) a Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (gener 1971, en homenatge.
Extret de Terenci Moix / Montserrat Roig Narracions, Ed. 62 / Orbis, Barcelona, 1984, pp. 33-34.
Al 71 potser sí que només era una promesa. Vint anys més de literatura van refermar aquest camí. I vint anys després, la recordem.
ResponElimina