Sempre has d’explicar als diferents sectors als que t’adreces allò que fas, les aliances que fas. Tot i que hi ha coses que un polític no sol dir, crec que enpolítica has d’explicar què fas,poder explicar que “anem tots en la mateixa barca”. I per tant s’ha de vigilar sempre que ningú no quedi exclòs de la barca. Una cosa és qui l’orienta perquè ha aconseguit la majoria política a través del vot; una altra cosa és que tots han de vetllar perquè el poble camini junt sense deixar ningú enrere.
Cal trobar denominadors comuns dins del bloc, i que els seus membres s’acostumin a veure’s. I és que un dels problemes que tenen les societats és que la gent no es coneix. Hi ha gent que no ha anat mai a determinats llocs; existeix un problema real de desconeixement. Hi ha gent de Barcelona, per exemple, que no ha anat mai a Canyelles o a la Via Júlia, perquè considera que no hi ha res a fer-hi. Doncs se’ls ha de dir que hi ha gent diferent de l’Eixample; ni millor ni pitjor, diferent. Aquest desconeixement fa que quan alguns s’imaginen el país se l’imaginin amb gent només com ell: o és com Vic o és com Viladecans. Aquestempetitiment de la idea de país a partir de la base de la teva pròpia experiència viscuda és molt important, perquè en tot país hi ha cosmovisions que no tenen per què coincidir, però sí conviure. Un partit només arriba a ser un partit nacional quan realment es pensa a ell mateix com a nacional.
D’altra banda, un partit ha de tenir també en compte el punt de vista afectiu. A tots ens agrada tenir la sensació que algú està pensant en tu, que et té en consideració. La proximitat dels polítics és bàsica. Avui, però, sembla que aquesta proximitat no troba espais adequats: els espais de socialització, que eren molts clars fa uns anys, han perdut pistonada els darrers temps, i no hi ha succedanis. En aquest punt, la comunicació esdevé bàsica per marcar l’evolució dels grups de persones que tenen una semblant concepció política del món, mentre els partits pretenen reunir els vots suficients per tal d’accedir al govern.
Isidre Molas, entrevistat per Oriol Bartomeus a la revista FRC (Fundació Rafael Campalans, tardor 2011).
No, Ramon. Un partido nacionalista. O mejor, criptoindependentista. Eso es lo que sois. Unos independentistas acomplejados, que no tenéis arrestos para decirlo, aunque lo sintáis, quizá por miedo a perder los votos que siempre os votan, hagáis lo que hagáis. Pero hasta eso os perdonarían, seguro. No tengáis vergüenza de decir lo que sois, qué más da. Ser independentista es una opción absolutamente respetable. Si es la vuestra, decidlo, que no os va a pasar nada. Al revés. Quizá hasta aumentéis los resultados. Incluso hasta podríais ir en coalición con vuestro partido hermano, CiU, que es igualito que vosotros sólo que un poquito menos nacionalista. Felicidades por cierto por los resultados de vuestro otro partido amigo, Amaiur, claro, por cuyo antecesor inmediato, Bildu, mostrasteis un gran deseo de pronta legalización. Enhorabuena, Ramón, ya lo habéis conseguido. Felicidades. Podréis pactar muchas cosas juntos para ver si desgastáis a la nueva mayoría.
ResponEliminaPor cierto, dado que ya no es usted político en activo, éste será el último comentario que le haré. Se abre una nueva etapa, en su vida, y en la del país. Y dado que la política del odio, de la exclusión, del guerracivilismo que su partido ha llevado a cabo estos años se acaba de acabar, no procede ya seguir. Queda por supuesto --y quedará-- la conculcación sistemática de los derechos lingüísticos de los castellanohablantes. Pero al menos hemos conseguido que la jauría se ponga el bozal --a la fuerza-- durante unos años, en el gobierno nacional y en el autonómico y en el local. Con esto le digo adiós.
ResponElimina- Anònim 1,
ResponEliminaA veure, últimament predominen els comentaris anònims en què destil·la una mena de psicoanàlisi que -de veres- us agraeixo, però que em sobta que us tingui tan preocupats. Un diu que tens un trauma quan trec la foto d'algú amb poca roba. L'altre que pertanyo a una secta (i jo sense saber-ho, a aquestes alçades...). I ara resulta que sóc un independentista irredempt i amic dels d'Amaiur, cosa que encara ignorava més. No sé com agrair-vos l'estona que dediqueu a diagnosticar el que em passa i l'estalvi que em produïu en comprovar que sóc tan diferent al que em pensava que era.
- Anònim 2,
Bé, ja fa temps que he obert aquesta etapa a la meva vida, però -en fi- s'agraeix també l'aguda anàlisi de la meva tan fosca i ignorada -per mi- personalitat. Com que no tinc el gust de conèixer-lo, crec, tampoc sé massa qui em diu adéu. Però no és un adéu, és a reveure, com diu la cançó kumbaià.
als anonims anteriors ademes de fatxes, els hi patina el "embrague".
ResponEliminapero ja posats jo tambe fare analisi:
A veure: poca roba a les fotos? Es veritat, t'agrada lluir aquest tipus de imatge. Potser si que un psicoleg tindría quelcom a dir, pero en tot cas sería secret professional.
Amb el tema de la religió...cadascú escogeix el idol que vol, el que no pot fer es impossarlo als demès.
Independentista? No. De cap manera. El PSC no es independentista ni de lluny. Al menys ara mateix. Si ERC tingués majoria absoluta al parlament, potser si que el PSC canviaria el discur i s'apuntaria al independentisme per ocupar espai electoral i posiciontar-se electoralment de cara al futur. Pero mentre ERC no tregui majoría.... abans les granotes faràn pel.
En el teu cas personal, tampoc ets independentista, mes aviat al contrari. Crec que malhauradament ets un espanyolista convençut que rebutja frontalment el concepte de independencia.
El demès del contingut del anonim que ha postejat a la "lengua del imperio" es pataleta de dreta cavernaria.
- Anònim 3,
ResponEliminaa) Bé, ja ho tindré en compte, de nou gràcies per pensar amb la salut mental i anímica d'un servidor. De passada, li dius al psicòleg que atengui l'autor de la Capella Sixtina, que s'hi recrea més que jo.
b) Jo també ho crec, però hi ha gent que li emprenya que un triï el que vol i no ho amagui.
c) No sóc independentista, i tampoc nacionalista; crec que ho he raonat moltes vegades des d'aquí. Però sí que crec profundament en la Nació catalana i participo del catalanisme obert que ha fet tan gran aquest país. No sé què és ser espanyolista, perpo crec que tampoc ho sóc. Els 'ismes' me'ls guardo per altres coses. I no em fa res que m'escriguin com vulguin mentre els pugui entendre i respondre. El que passa és que m'ha semblat molt surrealista i per això he respost així.
Gràcies per participar-hi, però.
Yo me añado al debate, Ramon. A mí la verdad es que me gustaría que se produjera una secesión entre el PSC y el PSOE. Sé que eso no se va a producir, al menos no antes de que os declaréis abiertamente independentistas, cosa que no vais a hacer, menos por convicción que por conveniencia (como dice el primer anónimo). Creo que esa secesión nos permitiría a los no nacionalistas más o menos socialdemócratas volver a votar a una candidatura socialista (entendámonos, no radical, como en estos años aciagos del zapaterismo), y no tener que recurrir a votar a Ciutadans o al PP (te aseguro que votar por Fernández Díaz no me ha resultado fácil, pero no quedaba otra). Libertad es derecho a elegir, y así los catalanes podríamos optar por el PSC o el PSOE-c (aparte de las otras opciones, por supuesto). Vosotros os podéis quedar con Molas (personaje que me parece un auténtico caballero y un hombre sabio, pero que no es de los míos) y los que todavía queremos seguir siendo españoles y no pedir ni perdón ni permiso por querer seguir usando habitualmente el castellano podríamos acogernos a algo más amable que el PPC y menos errático que Ciutadans. En fin, todo esto son deseos bastante imposibles, pero total, como pronto vienen los Reyes Magos, por qué no decirlo. Al fin y al cabo, ahora vosotros tenéis una encrucijada: leo al Sr. Ros que quiere más catalanismo para el PSC (¡en qué estará pensando, porque si lo que hay ahora no es catalanismo, ya me dirá el buen señor!). Vosotros mismos. Pero te digo una cosa, que nadie sabe mejor que vosotros: a CiU no le vais a ganar en cuanto al tamaño de la barretina. Eso os lo tenéis que meter en la cabeza. Salvo que lo que realmente os guste es pasaros otros 23 años chupando banquillo. A lo mejor queréis eso, nunca se sabe. Un saludo cordial.
ResponEliminaJC
ResponEliminaEm sembla que el catalanisme que comparteix el PSC amb àmplies capes de la societat catalana, més enllà dels partits, no té a veure amb el tamany de la barretina ni de cap altre instrument. Passa, crec jo, per exemple, que no es divideixi la societat entre els que volen ser espanyols i els que volen ser catalans, ja que tots dos anem a comprar allà mateix, patim la mateixa crisi i portem els fills a les mateixes escoles. Catalanisme vol dir, doncs, que -per exemple- això no es tradueixi amb partits 'unionistes' i amb altre de 'secessionistes', com semblen voler alguns independentistes, amb un paradigma tan aberrant com l'irlandès del Nord. Un sol poble, no dos, ni tres, ni tres mil. Un sol partit socialista al servei d'aquest poble, no dos, ni tres ni tres mil.
Un cop dit això, com pots imaginar-te, dir que el PSC és independentista és d'una aǹalisi política tan complexa i enrevessada que ni una cimera dels millors politòlegs i psicoanalistes del món podria entendre. Imagina't jo.