No les lleis, sinó tu

Pieter van Lint, Crist i la dona adúltera (s.XVII)

Anem tan perduts en aquesta cova, a vegades, que necessitem el lot de la raó, potser per comprovar que ja havíem passat per aquí. És l'agradable sensació que tinc quan llegeixo algú que m'explica què significa per ell ser cristià. Gairebé només m'interessa això, de la 'teologia': quin és l'impacte que ha tingut en tu Jesús perquè, en un món com el que compartim, decideixis anomenar-te dels seus. 

M'hi han fet pensar dues coses recents. Una, l'article que publicava diumenge el diari Ara del gran Gregorio Luri, a qui els lectors d'aquest bloc ja deuen trobar pesat perquè el cito tothora. Demano un darrer esforç que compensa de seguida. Luri parteix del passatge evangèlic citat a Joan 8, 1-11 en què Jesús salva una dona adúltera de ser apedregada. Contraposa el paper determinant les lleis, en el cas jueu i musulmà, a l'"anarquia" cristiana que no mira l'ésser humà com un fet objectiu sinó com aquell objecte i subjecte de l'amor que Déu és, segons el propi Joan (1Joan 4, 16). "El cristià que vol afirmar la seva fe més que obeir una llei ha d'imitar Déu mitjançant el goig de l'estima incondicional al proïsme", diu el filòsof del Masnou. I segueix així:

Òbviament, només es pot ser un cristià honest aprenent a conviure amb l'experiència del fracàs davant d'aquest projecte hiperbòlic. No es pot estar a l'altura del model, però per ser cristià no es pot renunciar al repte d'observar el món des de baix, que és la posició que permet entendre el patiment i la vergonya de l'altre i, d'aquesta manera, el singularitza davant el dit uniformitzador de la llei. El dolor és invisible per a la llei. En aquest sentit, l'escena evangèlica mostra la diferència radical entre la mirada política i la mirada cristiana. Al meu parer hi ha aquí dues maneres diferents d'interpretar el precepte bíblic que institueix l'home com a guardià del seu germà. La mirada de Crist no es dirigeix a "l'home", sinó a una dona concreta en una situació concreta. No és una mirada legal, sinó amorosa i, per això mateix, sensible al seu dolor i a la seva vergonya. L'amor és més clarivident que qualsevol imperatiu, legal o ètic, perquè és capaç de transformar l'experiència solitària del dolor en experiència solidària de reconeixement.

L'altre fet que m'hi ha fet pensar és la recent temportada del programa 'El convidat', conduït per Albert Om a TV3. No l'he vist tota, però sí quatre o cinc epidodis. Com sabeu, el programa es centra en fragments d'una llarga entrevista realitzada a l'hàbitat d'un personatge amb qui el presentador conviu un cap de setmana. Ja vaig comentar l'episodi dedicat a Teresa Forcades, que em va semblar una fita important quant al testimoniatge cristià als mitjans de casa nostra. M'ha fet pensar molt sobre el fet de ser cristià quan alguns dels protagonistes, com és obvi, van a missa el diumenge o, en tot cas, es condideren creients. El presentador (i potser tot l'equip, la religió és el gran absent de les redaccions) sembla veure-ho com una cosa estranya, antiquada (no us han dit mai si "encara" aneu a missa?) o de persones que ho deuen tenir molt clar tot. Això i que la gent parli en castellà a casa són dos elements que l'"star-system" de la nostra televisió nacional ignora, segons s'ha vist en aquest programa. Bé, no tan sols la normalitat del fet religiós ha estat la resposta a aquesta cara interrogativa i expectant, o escèptica, ho ha estat també algunes respostes que reconeixen les seves limitacions (els creients no tenim les coses més clares que els altres) però que expressen una vida més profunda que el que s'acostuma a veure a la televisió, i ho fan des de l'experiència personal, individual, la mateixa que Luri cita i a la que Jesús s'adreça. I és el que més m'ha agradat d'aquest programa.