Pere Navarro i el bon samarità

Vaig anar al 12è Congrés del PSC, ho confesso, amb una mica d'escepticisme. Sóc dels que pensa que calia, i cal, un nou PSC. Una renovació que passa per tres eixos, crec: un horitzó més clar i actual sobre el nostre projecte polític (que cal redefinir en el conjunt de l'esquerra europea, també), una millora evident del Partit com a expressió i referent de sectors socials als que volem servir (que han canviat força els darrers anys) i, també, un canvi a la direcció. Jo m'estimo i aprecio molts dels que dirigien i molts dels que dirigeixen el PSC, però és obvi que un Partit la raó de ser del qual és el canvi i la transformació, ha de ser capaç de fer aquests canvis sense traumes. 

Hi anava amb una mica d'escepticisme per la sensació, d'entrada, que l'abast i la profunditat del canvi no seria massa creïble. O, vist des d'un altre punt de vista, que la gran resposnabilitat que sempre ens embarga (consensos, etc.) potser no ens deixaria ser prou valents. Hi ha coses -com sempre- que no m'agraden, però -en general- trobo que el resultat del Congrés és esperançador. Que ara, a més, caldrà compartir aquesta esperança amb el conjunt de sectors que volem representar. Que caldrà guanyar-se la confiança del conjunt de la societat, de mica en mica, en un projecte com el nostre, que creu que per servir radicalment al país cal fer-ho des de la màxima llibertat i dignitat de tots els seus fills. I que hi ha molt per fer, encara. I que el pitjor que ens podria passar és que, per bé o per mal, ens penséssim que la feina a fer ja està feta al Congrés.

Sóc també -de tota manera- poc partidari de l'adamisme (ignorar l'herència o considerar-la abominable) i de l'edisme (pensar que tot el que és jove, o nou, és bo), dues de le característiques més idiotes que planen sobre nosaltres i que, per diverses raons, eren presents a la nostra generació anterior. El canvi és sempre una revisió, sovint lluny del rebuig i a vegades des del rebuig. El realista Pere Navarro crec que ho té clar.

Una darrera reflexió. Alguns critiquen que el nou Primer Secretari del PSC definís els socialistes com aquells que quan veuen un que pateix, s'aturen i se'n preocupen. Diuen que això és patrimoni de l'ètica, no d'una opció política. Potser sí, però també ho és del socialisme, ho és des del seu fons. Contra els que pensen que el socialisme és un sistema tancat de veritats o de processos, jo crec que aquests estan sempre subjectes a una pulsió central, sense la qual estem perduts. Que l'agnòstic Pere Navarro posi al centre dels seus valors la paràbola del bon samarità (Lluc 10, 25-37), com us podeu imaginar, m'omple de gran satisfacció. També és aquesta la raó de la meva militància.