Fer caure el rei?

No m'agrada, no m'agrada gens, l'aire anti-monàrquic amb què es despatxa tant l'afer Urdangarín (un cas evident de judici paral·lel on tothom hi suca... i que ens oblidem que nasqué d'un sumari de l'antic president balear Jaume Matas) com la recent publicació dels comptes de la casa reial espanyola, probablement a rel del primer. No m'agrada perquè destil·la, aquest aire, més rauxa que seny, perquè ningú no ensenya les cartes de l'endemà (quina mena de república voldríem? amb quins consensos?), perquè ataca (de nou) el pacte constitucional i perquè atempta contra l'única institució que, precisament per mandat constitucional, té un paper moderador en una Espanya que havia desconfiat històricament dels moderats. No és estrany, doncs, que a més de l'esquerra més extrema i força despistats de la resta de l'esquerra, s'hi sumi amb èmfasi l'extrema dreta i algun molt interessat a la resta de la dreta. I, sobretot, no m'agrada perquè mentre estem parlant d'això se'ns escapen altres coses més importants.

Perquè -per descomptat- la qualitat d'una democràcia no es medeix per la presència o no d'institucions com la monarquia. Les monarquies constitucionals europees acostumen a formar part de països amb una sòlida i històrica tradició democràtica, on s'hi representa -simbòlicament- aquesta pròpia tradició i els seus consensos i on els seus titulars hi actuen -si en saben, és clar- en funció d'això. Tony Blair, que va proposar determinades reformes a la institució anglesa (la pròpia transparència dels comptes que ara es fa aquí) tenia molt clar que ho feia, precisament, per assegurar la seva continuïtat. En el cas espanyol, el primer consens que ens ve al cap és el de la Transició, a qui hem sabut veure tots els defectes potser perquè la seva principal virtut ens passa desapercebuda: que va funcionar. Avui sembla urgir un nou consens constitucional que vinculi -de nou- totes les forces en un projecte comú... però jo, francament, crec que obrir la caixa dels trons potser perjudicaria qui es pensa que el pot beneficiar. El Rei, quant a la seva persona com a la seva figura, en fou una peça clau. Sospito que també avui ho hauria de ser. O no creieu que és bo que hi hagi una institució moderadora al bell mig d'un país amb tendències maniquees? Un president de la república, elegit en una contesa electoral directament o indirecta, podria exercir millor aquest paper?

El meu país, Catalunya, bo i que hauria de reconèixer en l'actual titular de la Corona la continuïtat del seu sobirà aportada al tron d'Espanya per Ferran el Catòlic, prové d'una mala relació amb la monarquia espanyola i -més encara- amb la borbònica. La meva opció política -el socialisme catalanista i federal- prové de la tradició republicana, com també el socialisme (i el comunisme) espanyol. Encara que per motius molt més ambiciosos que no tan sols si el cap d'estat duu corona o no. Seria molt senzill, doncs, apuntar-se al carro demagògic de fer caure el rei, fent veure que 'escurcem distàncies i acostem persones' com diu amb casual ironia la foto que us he posat, d'un dia que Joan Carles va entrebancar-se. Però la història, feta 'de sang i semen' com diu Xavier Rubert de Ventós en referir-se a les dinasties règies, no passa endebades; l'esforç dels ponents constitucionals (penso tothora amb Jordi Solé Tura) fou titànic i l'exemple de bona convivència entre governants d'esquerres i monarquies europees ens hi ajuda. I de les claus de la transició, que van unides i no seria bo desunir-les perquè en pot sortir un ciri trencat de majors proporcions, de manera que és de savis treure'n lliçons.