L'ànima de Tàpies

Aquest és un post de circumstàncies i, ja em perdonareu, amb massa autoreferències. Fent una ullada ràpia a aquest bloc, a banda de parlar-ne sovint d'esquitllada o il·lustrar moltíssimes coses amb els seus quadres, trobo tres entrades dedicades a Antoni Tàpies, que va morir dilluns. "Tàpies a Campins", és un post d'estiu sobre un llibre de Manel Borja-Villel en què entrevista el pintor [aquí] (9.8.2006);"L'essencial en un mitjó",és  un alrtre article sobre una exposició d'Antoni Tàpies a Mataró a la revista Valors (juny 2004) [aquí], revista on també vaig publicar.-hi "La vitalitat de Tàpies", un altre article sobre una exposició de l'artista a la galeria del seu fill (març 2010) [aquí]. Serveixi aquest exercici de narcisisme (i potser d'adotzenament, veig elogis pèrtot) com un sincer homenatge a un gran artista.

Aquests dies s'han publicat nombrosíssims articles, tots ells molt recomanables, que el glossen. Com que és un post de circumstàncies, no tinc massa temps de fer una recerca, de manera que us recomano els primers que em vénen al cap. Un és un post de l'amic Pere Pascual, aquí, al qui vaig estar a punt de trucar-lo perquè escrivís sobre les primeres exposicions de Tàpies a la nostra ciutat, Mataró. No va fer falta. De tota manera, seria bo que entre ell i qui cregui miressin de fer una història completa de les mostres de l'artista que ha acollit la nostra ciutat. L'altre és un breu article del periodista Oriol Domingo [aquí] recordant la importància simbòlica de la creu en la poètica de Tàpies (deia "no sé si és una creu, o la te del meu nom o la te de la Teresa, la meva dona, o una x..."). I, per últim, una entrevista de Sol Alameda a El País, de fa uns anys [aquí], en què Tàpies reconeixia que s'adreçava a l'ànima de la gent. Una ànima, la seva, que avui ja seu a la cadira buida -el gran buit- sobre el núvol de la seva Fundació, al carrer Aragó.

(Foto: Pedro Madueño)