Respecte al projecte anomenat "Eurovegas", del que sabem poc, penso més o menys com va escriure fa pocs dies el mataroní Joan Majó (vegeu-ho) i -com ell- em temo que les posicions apriorístiques que no han entrat a reflexionar-hi, i el pim-pam-pum que generen, ens impediran als altres de fer-ho. Això no treu que sigui molt vàlida una reflexió que ens fa un "afectat", en Josep Lligadas, que viu a Viladecans que trobo encertadíssima. Diu, amb ironia, que "suposo que li posaran com a condició al tal Shelton Adelson que pinti les
teulades de l’Eurovegas amb els colors de la bandera catalana perquè els avions
quan aterrin al Prat tinguin clar que som un país la mar de patriòtic i amb
grans anhels d’independència… Independència d’Espanya, evidentment, però no pas
dels que realment tenen poder."
Efectivament, el problema del debat independentista no és -crec jo- si la independència de Catalunya és un bon camí o no, o si en tenim dret, o si resol problemes importants. Jo, que no sóc independentista, reconec que tant me fa què hi digui al meu passaport i que en una Catalunya independent miraria d'encaixar-hi com fos. No em molesta, això. Jo sóc català diguin el que diguin els papers. El principal problema és projectar-hi les nostres frustracions, confiar-hi les nostres salvacions i, és clar, convertir-ho en idea hegemònica, de manera que els que no la vulguem siguem considerats antipatriotes, anticatalans o no sé què. Aleshores, grates una mica, i t'adones també del miratge de la independència. A veure, jo també vull pertànyer a un poble lliure, emancipat, sense jous. I Espanya i tot el seu estat em semblen -si ho són- jous de joquina comparats amb els que no ens deixen ser veritablement lliures. ¿Catalunya vol ser un país independent de les guerres, de les màfies, de la incultura, dels manguis (alguns molt nostrats), de la pobresa, de l'opressió, del desencís...? Doncs endavant, jo el primer. Però no, a l'imaginari 'sobiranista' no hi ha aquests conflictes, aquests "dolents"; només hi ha Espanya. I així ens va.
Aquesta tesi té un problema: l'Adelson és producte d'un contracte, Espanya és la conseqüència d'una invasió militar. Si es trenca el contracte, Adelson marxa, però els tancs de l'any 1939 no marxen.
ResponEliminaA veure... això que Espanya és conseqüència d'una invasió militar, ¿en què et bases? ¿quan va ser?
ResponEliminaEls tancs de 1939, ¿vols dir els que va imposar una part d'Espanya contra l'altra part? ¿Saps que hi va haver un procés de transició p. de 1975?
Vàries coses:
ResponElimina- comparteixo el que diu el primer comentari: els tancs espanyols no marxen si no els fem fora.
- la independència no és una condició suficient per viure millor com a país, però sí una condició necessària. Els catalans hem de poder decidir com volem el nostre exèrcit (si és que en volem) el nostre mercat laboral, el nostre equilibri territorial...
- en qualsevol país del món, no voler que un exèrcit enemic se'n vagi de la teva pàtria ocupada i espoliada és, sí tens raó, ser un antipatriota... i en el nostre cas, anticatalà.
- independentista i d'esquerres és més que possible... tots els jous són perjudicials. La independència en resoldrà alguns, de molt bàsics, però haurem de continuar lluitant per trencar els altres jous, juntament amb la resta de països del món.
Bon dia tingueu!!
- Anònim,
ResponEliminaGràcies, que tinguis també molt bon dia.
Crec que l'objecte de l'escrit rau en significar el miratge independentista. No sé quants tancs hi ha a Catalunya (jo no en veig mai). Ja m'agradaria que els catalans (i els espanyols!) puguessim decidir tot això. ¡Però és que avui no ho pot decidir cap està sobirà! Ni tan sols el nombre de 'tancs', subjecte a l'equilibri de defensa internacional.
Sincerament, crec que el mirtage independentista erra l'enfoc en un món interdependent en què cada vegada tenen menys importància les fronteres. I genera una expectativa que només pot acabar en una gran frustració.
I jo, coma patriota, no vull això pel meu país.