Parlem de Tertre

Dins el cicle a la Nau Gaudí va parlar-se de la despareguda galeria d'art Tertre, un lloc arriscat on s'hi podia veure art modern i bo en una ciutat com la nostra que, ja us ho podeu pensar, també usava l'art per diferenciar-se de la seva generació anterior, clàssica. La meva impressió és que 

1. Tenim un problema si ens posem nostàlgics. Una manera de posar-s'hi seria la de pensar que vivíem, en aquell temps, molt millor que ara, artísticament parlant. I no és així; ara hi ha també molt bons autors. Potser, però, no tanta curiositat pel que passa fora.

2. Un dels elements més positius de l'etapa actual, crec, és la de la reconciliació de les generacions que convivien en el Mataró artístic diem-ne de la transició. Hi ha fet molt, potser simbòlicament, la recuperació de l'antiga casa dels germans Arenas, cedida a la ciutat, com a centre d'art on hi conviuen diferents disciplines i llenguatges. Òbviament, però, encara é molt poc. I -per cert- està gairebé sempre tancada. Un altre fet positiu és el centre de Can Xalant. M'empipa una mica que ambdues infrastructures hagin rebut més crítiques -no dic pas que immerescudes- que sensació d'orgull.

3. I un altre dels problemes que tenim, sens dubte, és la manca d'inversió privada en el món de l'art. Sóc dels que creu fermament en la promoció pública de la cultura i, molt especialment, en els espais de creació i exhibició... però em pregunto també molt sovint si aio ofega altres iniciatives. Em consola pensar que -de fet- cap dels galeristes (seriosos) que hi ha hagut a la ciutat ho va veure com una bona inversió i hi jugaven molt fort una enorme il·lusió i compromís. A la ciutat n'hi ha. I també al món de l'art. Només seria qüestió de posar-s'hi.