El melic de l'altra

Les marquesines del transport públic metropolità contenen aquesta inquietant imatge amb la què la firma Calvin Klein anuncia les seves novetats de bayadors per home i dona d'aquesta temporada. No dic que m'inquieti, almenys gaire, pel deix eròtic de l'anunci, ja que la majoria del que hi ha a les marquesines, anunciïn calçotets, colònies, assegurances o cotxes, recorren al canon actual de bellesa i a la sexualització, associant el desig sexual al desig de consum. 

No, això ja ho tenim massa vist. El que m'inquieta d'aquesta foto, que em vaig estar mirant un dia que el bus trigava, és la mirada del noi. ¿Què mira exactament?. ¿Què li mira, a la noia del costat? ¿I per què fa aquesta cara de perplexitat, de preocupació i, potser fins i tot, de rebuig? El primer que vaig pensar és que li mira el melic, aquest forat que presideix un tors delimitat per les peces de roba que es volen vendre, suposo. El melic inquieta. Junt amb el rostre, és l'única part descoberta que ens recorda que una dona és, també, el nostre origen. A les parts cobertes hi ha el camí de l'úter, de la nostàlgia, i del pit, una segona nostàlgia del manà, els dos llocs on ens han arrencat per tal d'enfrontar-nos a la vida. Del melic, d'aquesta subjecció tan explícita, també ens han arrencat... i potser per això ens inquieta de veure'n la prova tan evident, tan majestuosa, tan insolent. No, no hi tornaràs, no t'hi lligaràs mai més.

Però encara hi ha dos trets formals més que m'inquieten força. El primer em recorda el que explicava fa poc l'artista Antoni Llena en aquest vídeo (més o menys a p. del min 18:30) amb l'exemple d'una peça de Marcel Duchamp anomenada Etant donnés: 1° la chute d'eau / 2° le gaz d'éclairage, de 1946-1966 (vegeu aquí l'interior de la peça). Una de les coses que fa notar és que la imatge amputada del cos, que ens assembla tant a aquestes escultures de tors sense extermitats, en referencia el caràcter instrumental del cos, sobretot del de la dona. Doncs això, encara que en aquest cas, almenys el noi sabem que té mans, almenys una, que la tapa una mica la peça que 'ven' i l'acosta, flàccida, al seu sexe. Potser això també ens deixa perplexos. ¿de què ens serveix tanta bellesa, almenys tanta bellesa canònica, si se'ns neguen les mans i els peus, és a dir, l'acció, la llibertat, la totalitat?

El segon tret formal correspon a la posició del cos. Hieràtica (apol·línia), en el cas del noi (si exceptuem la curiositat del cap) i serpentejant, amb el maluc fora de la línia central del cos d'ella (dionisíaca... si fos home), el senyal que Calvo Serraller n'extreu per diferenciar les intencions de rectitud (les proporcions...) o de sensualitat a les formes del nu. La cara i la posició dels braços de la noia ens suggereixen, per si no hi pensàvem, l'èxtasi sexual al qual, per cert, sembla que més aviat el seu acompanyant no hi ha contribuït gens... Potser aquesta és una altra de les perplexitats.

Jo, a més, hi afegeixo que potser el noi, cridat a ser objecte de desig (per això es passa tanta estona al gimnàs, per això s'ha bronzejat a consciència, per això s'ha depil·lat...) no comprèn del tot el rol de l'altre objecte de desig. El melic li recorda a la mare i, sobretot, als llocs de la mare protectora del primer moment (el cordó umbilical, l'úter, el mugró...) als que no tornarà mai més. L'expressió de plaer el situa al marge; com deia, no sembla haver-hi tingut res a veure. No es poden tocar, no es poden gairebé ni mirar i ser objecte, en aquest cas, pràcticament anul·la la capacitat de ser subjecte. 

Però això, potser, també ho desitgi. Per això, atordit, preocpat com les celles revelen, es queda absort mirant el melic... de l'altra.