Torre Llauder, molt bé!

Encara que sigui per no parlar sempre malament de l'actual Govern a l'Ajuntament de Mataró, cal aplaudir l'embranzida que sembla voler donar al Clos Arqueològic de la vil·la romana de Torre Llauder amb motiu del seu 50è aniversari, que començà amb una participada festa divendres passat, amb centenars de persones a l'expectativa. La Torre Llauder és orgull i vergonya alhora. Orgull perquè permet recuperar bona part del nostre patrimoni bimil·lenari, que ens acosta als orígens romans de la ciutat, que són molt determinants sobre el seu futur. Vergonya perquè la destrucció de la masia que hi havia al damunt, amb torre de defensa inclosa, fou una de les barbaritats d'un temps en què, en paraules de l'hagiògraf de l'alcalde, i sense ironia, "hi havia més vida a la societat civil mataronina que ara", referint-se a l'època de Franco (Ramon Reixach, Ciutadà Mora, Mataró, 2011, p. 168).Quina vida, doncs!

Bé, tornem al que toca que ja he dit que aquest post no anava de crítiques. La idea, com dic, és molt interessant i s'ha de felicitar els seus impulsors. Primer, perquè ens pot permetre elaborar estratègies (de recerca històrica, de turisme, d'agitació cultural...) a partir d'un discurs de la romanització a través de les restes descobertes, des del centre de la ciutat fins aquest paratge (que òbviament no hi pertanyia), algunes de les quals romanen encara sense accés públic. Segon, perquè -com deia abans- la romanització fou un fet clau a la nostra ciutat: el seu desenvolupament urbà fou fixat a través de la primera ciutat romana i els seus enclaus més propers i, a partir d'aquesta civilització, es configurà el que avui és la nostra cultura -inclòs el cristianisme, com explica tan i tan bé Joan Bonamusa al seu darrer treball- cosa que podem explicar avui encara amb força exemples vius (algunes masies, la Basílica i les ermites, alguna distribució de carrers i camins, etc..). 

I, en tercer lloc, perquè la presència romana ha estat una de les mirades recorrents de la cultura posterior, sobretot en la cultura popular (també en l'arquitectura, com testimonien alguns edificis neoclàssics del mestre Garriga, per exemple). La devoció per les santes Juliana i Semproniana, per exemple, instituïdes com a patrones en ple Romanticisme. O els Armats, una institució lligada a la Setmana Santa i iniciada al nostre prolífic Barroc.

És, doncs, una notable ocasió per treure'n tot el rendiment possible, per aprendre, per estimar encara més aquesta ciutat. I potser també  per trencar alguns tòpics. L'imaginari nacionalista situa l'inici de Catalunya com a nació al voltant de l'any 1000 i amb el Romànic com a art dominant. Però potser hi ha arrels molt determinants en el període romà, en el qual Iluro formava part del conjunt espendorós de ciutats d'una cosa que en deien Hispania. I no era un restaurant.