...Deus IBI est

Els meus pobres seguidors al Twitter i a Facebook deuen estar una mica farts de la militància que aquests dies he mantingut en contra de canviar l'estatus fiscal de l'Església catòlica, especialment en relació a l'IBI (allò que abans en dèiem contribució) pels seus immobles, després que des de diferents forces polítiques -des d'ajuntaments del PP fins a la direcció del PSOE- ho reclamessin. Els meus arguments, que vaig exposar aquí, pretenien posar de relleu per què són aquestes exempcions (no pas a tots els immobles, ni molt menys) i qui en rebria les conseqüències. No pas "la jerarquia", o "Roma", sinó un silenciós i nombrós entrallat d'iniciatives socials i pastorals que, entre d'altres coses, estalvien diners a l'Estat. Afegia que em dolia especialment les primeres declaracions que feia el PSC, partit on milito, abolutament contradictòries amb la seva trajectòria i -si coneixem bé del que parlem- amb els seus objectius.

Deia que he deixat atabalats als qui hagin tingut l'atenció de seguir-me en aquestes dibòliques xarxes socials perquè reconec que he estat molt actiu. Em semblava una barrabassada, com em sembla tota temptació ja no anticlerical sinó, sobretot, de considerar la religió i el que l'envolta com una nosa, com un problema, com quelcom que ha de quedar-se tancat a casa, com una menjada de coco, com un símptoma de la ignorància, com una opressió. Especialment si és catòlica. És com si des de Marx fins avui uns i altres no haguéssim entès res. Ni haguessin existit Gramsci, Comín, o el pare Llimona (a la foto), posem per cas. I passa, també, que alguns dirigents actuals (no només del PSC, passa a tot arreu) coneixen tan sols l'Església pel que vomiten alguns prelats a la televisió i ignoren la de la seva ciutat. Però li convé a tothom que l'esquerra tingui discurs, i discurs positiu, davant el fet religiós. I això no treu ni un borrall de crítica quan convé, tant d'uns com dels altres (i dels que som al mig) ni fa que, òbviament, ningú pretengui que tots els d'esquerres siguin cristians i tots els cristians d'esquerres.

L'exemple del que estic dient es troba en aquest mateix assumpte de l'IBI. Grans corporacions bancàries i industrials espanyoles que tenen seus en edificis històrics tampoc paguen aquest impost a tenor de l'increment teòric de despeses que suposa el manteniment d'un edifici així. ¿Com és que a un partit de classe, quan parla de l'IBI, només se li acut l'Església?

Per sort, la direcció del PSC ha demostrat sensatesa. Sigui pel que sigui. Per no convertir aquest tema al centre del debat polític, com si fóssim marcians. Per no abonar enfrontaments interns que ja apareixien i que tampoc interessen a ningú (l'alcalde Àngel Ros, que defensava la posició que avui ja és oficial, era titllat de croat al servei de la jerarquia). Perquè deuen haver llegit els arguments de persones molt més atinades que jo. Per no fer el ridícul demanant que es pagui allò que ja es paga. Per no equivocar-nos d'enemic. O, m'agraraia pensar, perquè un partit que vol transformar la realitat que viu i governar ha de tenir objectius ambiciosos i necessita aliats que persegueixin objectius similars. I entre l'Església (d'altra banda, tan heterogènia) i l'esquerra n'hi ha força. El terreny comú, per exemple, de la 'caritas' (que no és la 'caritat' del que dóna el que li sobra sinó el compromís solidari entre les persones), dóna per córrer molt, encara. Només cal que anem pel carrer. I ja se sap què diu el cant: "Ubi caritas et amor, Deus ibi est". Ibi.

Així que Pere Navarro, alcalde de Terrassa i primer secretari, ha informat que la Comissió Executiva del PSC circumscriu la necessitat de pagar l'IBI a aquells immobles que generen activitat econòmica (el que ja recull la Llei i el que ja es fa, o sigui, que tot igual com ara) i "dóna llibertat als alcaldes del PSC" perquè el cobrin o no. Home, jo en això hauria estat més dràstic: que cobrin el que la llei diu. I passem a un altre punt de l'ordre del dia més important, sisplau.