La Batsi de Déu i els fideus

Tinc pocs records de quan era ben petit, sort de l'afició fotogràfica que li va agafar de sobte al meu pare, que m'ha permès de reconstruir alguns mig records. Però una cosa sí recordo, i va associat al lleguatge religiós popular, i consisteix en què no entenia -o, més aviat, entenia una altra cosa- algunes expressions. La més curiosa era "Nostre Senyor" (pronunciat "Nostru Senyor"), que jo entenia per "monstru senyor", en una etapa en què els monstres havien entrat ja a la meva vida però no encara la devoció. De manera que un dia vaig dibuixar un "monstru senyor" i devien quedar bocabadats tots als qui ho ensenyava (jo estava molt orgullós d'haver fer tot un senyor monstre) pensant-se que tenien un futur artista conceptual. Quan vaig descobrir de què i de qui parlaven, i quin era el meu error, em volia fondre ("a veure, ¿però aquest no es diu Jesús?" em queixava). Crec que Nostre Senyor ja m'ha perdonat. 

Això passava sobretot amb una àvia, a casa. Amb l'altra àvia, que despatxava llet, vaig aprendre expressions contextualitzades. És a dir "amariapuríssima" quan entrava algú a la botiga, o "delaguar" (de "Déu vos guard", suposo), que un dia vaig descobrir que donava nom a un estat dels EUA. Però tant l'una com l'altra, quan acabaven una conversa o hi donaven una mena de respir, quan semblava que ja no hi havia res a dir (només ho semblava), parlaven d'una tal "Batsi", de la "Batsi" de Déu, a la qual destivanen les seves reflexions. "Pobra Batsi", pensava, "tot s'ho ha de carregar". Era un incorrectíssim "alabat sia Déu" que també em va costar d'entendre (ja veieu que les meves evidents limitacions vénen de lluny). Eren un testimoni del món prefabrià.

I amb els meus pares, quan em duien a missa, m'incomodava i em divertia alhora que un tal sant Pau, un que devia ser molt alt segons deien les àvies, enviés cartes als fideus de tot el món: als de Roma, als de Corint, als de Tessalònica... No cal dir que em mirava els fidels fideus que em posaven per dinar o per sopar amb una mica d'enveja, tan viatgers.

D'això se'n deia, abans, transmissió, amb una mica d'interferències, pel que veieu. M'agradaria pensar que les incorreccions obrien escletxes d'aprenentatge, albiraven dubtes en la comprensió i, sobretot, inciaven un viatge en què les paraules ajuden, sí, però que necessiten omplir-se d'experiència i d'història personal, d'apropaments i d'allunyaments. Sort que no van esperar a que fos més gran per iniciar les transmissions. M'hauria quedat sol amb els monstres, amb un trauma infantil amb els fideus i angoixat per la Batsi de Déu, redéu.