¿Les monges estan de moda?

Divendres passat vaig assistir a la conferència que Sor Lucía Caram feia a la meva ciutat, tal i com li havia promès feia unes setmanes. No cal dir que la llarga ovació del públic que omplia la sala de gom a gom explicava per si sola l'entusiasme amb què fou rebuda. Uns dies abans, una entrevista al Canal 33 i una colla d'accions promocionals del darrer llibre que la té de protagonista, la germana Teresa Forcades assolia índexs d'audiència notables. Fa uns mesos, la germana Teresa Losada rebia un merescut premi. Sortint de l'acte, rèiem amb dues monges amigues i un bisbe emèrit que hi havia entre el públic comentant-les que "ara les monges esteu de moda".

També a la meva ciutat, i per raons professionals, fa uns mesos que vaig acompanyar un equip de TVE a fer un breu reportatge a la germana Eulàlia Bofill, arran del qual -segons em va comentar després la periodista- han continuat la relació i tene algun projecte en comú. L'Eulàlia pertany al convent on hi residia Cristina Kaufmann, que havia protagonitzat una entrevista de gran impacte l'any 1982 també a la televisió espanyola. De fet, l'èxit més important de l'editorial on treballo correspon a un llibre on s'interroga a vint monges sobre les seves raons més profundes (entre elles, els noms que he dit).

Estan de moda?

No sé si estan de moda o no, però generen una empatia impressionant, almenys les que he citat. Suposo que encara perdura una imatge intencionadament de bleda i submisa com s'han ridiculitzat tradicionalment. Però em temo que això està canviant. Per un cantó, suposo, hi a la curiositat fins a cert punt morbosa de preguntar-se com viuen, què senten (a totes els hi pregunten si han estat enamorades... cosa que mai ho he sentit preguntar a un bisbe), què tal s'hi està a la banda de les renúncies, que contrasta tant amb la banda dels excessos que estem acostumats a veure. Per l'altre, m'agradaria pensar, ens admira el redescobriment de la veu femenina i que aquesta veu no sigui de qualsevol manera, sinó que irrompi amb força i es reivindiqui. I que, enlloc de viure la seva condició com una renúncia, parlin de l'amor i de Déu amb naturalitat i amb ganes, amb l'entusiasme d'un desig molt profund. En definitiva, el seu testimoni sembla que esdevingui un punt de referència en un món tan complicat, tan convuls, tan mancat de sentit.

També penso que hi a alguns factors més, ambivalents tots ells. Per exemple, que es prenguin com a icones (i prou) front el tòpic de l'Església masculina, episcopal i conservadora (vegeu la recent enquesta de Metroscopia: superen la mitjana de confiança Caritas i les parròquies però estan molt per sota l'Església i els bisbes). O són icones contra el contuberni en què l'Església catòlica participaria junt amb les companyies farmacèutiques, el lobby jueu, els polítics, els grups de comunicació, els venedors d'armes, la coca-cola, Microsoft, la Llei Sinde, els bancs... Ja sé que ridiculitzo, però la lògica maniquea és molt poderosa, en tots els sentits (també entre el victimisme rendible) i em preocuparia l'ús icònic de monges compromeses de veres en un món de blanc-o-negre que és mentida però que s'està alimentant cada dia.

Per què?

L'ambient on es cultiva aquesta tendència icònica crec que rau en la desconfiança (no dic que no meritada) de tots aquests "dolents" que he citat, bé per la crisi de les "estructures d'acollida", com n'ha dit Lluís Duch (la família, la política, la religió...), o bé per la primacia de la recerca personal davant qualsevol mestratge o mediació. Per això destaquen avui les veus profètiques contra les veus sacerdotals, i el pamflet davant l'organització. No els falta raó, dic. En tots els sentits: les mediacions, les organitzacions i les estructures tradicionals semblen escleròtiques en aquest temps on vivim i, certament, la recerca que val la pena és sobretot la personal. Sembla, a més, que les noves eines de comunicació ens ajudin a prescindir dels llibres per saber, de les agències per viatjar, dels espais de relació per lligar, dels mitjans (o l'expertesa) per opinar... Així, per què volem Esglésies o partits?

En aquest ambient, l'autenticitat és un valor. Un valor també amb doble sentit: prima damunt la bona educació, per exemple, o davant la capacitat, o -sobretot- davant la complexitat. Alguna de les noves formes de fer política basen en això el seu èxit (partits anti-polítics a Itàlia, identitaris a Espanya o left-cool a Grècia).

No vull dir que les monges que he citat siguin això, ni molt menys. Però sí que el mar on naveguem és ple d'onades d'aquest impuls, que aixequen i enfonsen, que redueixen les reflexions a titulars i que probablement no ens endinsaran en la profunditat que les alimenta. Però, i aquí hi ha la bona notícia, som davant unes dones que són vistes com a portadores d'esperança, hi ha un testimoni cristià que provoca l'admiració de molts que ho senten per primera vegada (és un dels avantatges de la incultura bíblica), que passen la mà per la cara a molts altres programes d'evangelització que no travessen del llindar de la parròquia, dones que no es conformen en netejar l'altar (ja m'enteneu). I són fortes i intel·ligents. I tot això, senyors i senyores, no té preu.