Les Santes, la dualitat - #lessantes - VI

Avui que s'acaben Les Santes m'agradaria recomanar-vos un recent article [aquí] del bloc d'en Bienve Moya on, a partir de la festivitat de sant Abdó i sant Senén, sant Nin i sant Non com en diuen, que se celebra demà, reflexiona sobre les devocions duals. Allà hi diu:

No és estranya a la cultura cristiana, hereva de la romana i de la grega, la santificació i veneració de germans, com a bessons, o bé coma a companys. Veneració que atorgaria a les bessonades condició de dualitat. Una antiga tradició ideològica voldria que l’home posseís dues maneres de ser, inclús dues ànimes, una d’animal i una altra d’espiritual. En la mitologia grecoromana aquesta condició s’exemplifica amb el mite dels Dioscurs, ambdós fills de Zeus i de Leda, més un pare mortal, Tindàreu. D’aquest unió nasqueren Càstor i Hel·lena, i Pòl·lux, i Clitemnestra, que posseïen les condicions dels pares, la divina i la mortal. A part de la dualitat portada a la santedat: Cosme i Damià, els companys Hermenter (Medí) i Celdoni, i d’altres, aquesta creença ha arribar fins els nostres dies amb la novel·la de Robert Louis Stevenson, Dr. Jelyll i Mr Hide.

El cert és que no recordo que ningú hai reflexionat sobre el fet dual de la devoció mataronina, tot i que diu molt sobre el nostre caràcter de nedar i guardar la roba, del "seny imprescindible i la rauxa necessària" (Baron dixit), de la distribució de classes socials a cada vorera de la Riera, de la sobrietat de la façana de les cases i l'abundància del seu interior (Cuyàs dixit) o de jugar hàbilment -i amb quartos- amb els dos bàndols de la Guerra de Successió per estalviar-nos molts dels seus mals (Giménez dixit). Encara avui, d'això darrer, en tenim testimonis en alguns panys de portes antigues, on alguns reprodueixen la flor de lis borbònica i els altres, potser al costat, les dues àligues del candidat austríac.

Tornem al text de Moya, que recull la tradició platònica de la dualitat de la persona: bé cos i ànima, bé espiritual o animal -com diu ell-, bé racional i mítica, bé real i ideal, bé psíquica i física, bé ying i yan... Dualitat que portaríem fins a la representació de les nostres devocions i mites i que ja expressa de quina manera una sense l'altra són inútils. També és cert, però, que -amb Nietzsche però no tan sols amb ell- hi ha tota una altra tradició filosòfica que es resisteix a la dualització. En primer lloc, perquè, posats a fer, seurament trobarem més de 'dues ànimes' (i no parlo del PSC, encara que segur que li passa el mateix) en cadascú, o de tres, com teoritzava Freud. En segon lloc, perquè les nostres característiques, diguem-ho així, són indissociables.

La meva condició 'animal' influeix i determina la meva cultura i viceversa, que alhora es veu interrompuda per la meva psique insondable o per un estímul imprevist, que alhora descobreix parts de mi que ignoro -i que semblen vastíssimes, fora de mi- on hi arribo potser per un fet o per una persona que impacta ben endins des d'enfora. I alhora moltes coses més que no fan exactament dual la nostra personalitat i que es reivindica integralment. "Estima'm com sóc", sembla dir-nos aquest altre corrent, "no com idealment te m'imagines", conscient que aquesta iedalització pot ser idolàtrica o fòbica.

En qualsevol cas, ja m'enteneu. El caràcter mataroní no es conformava amb un sant, en una sola direcció, i va apostar per l'ambigüitat femenina de Juliana i Semproniana a la que convoquem sempre que cal, com un etern retorn.

Il·lustració: Jordi Gasull, Cartell de Les Santes (1990)