¿Torna la cooperació?

Recordo que, a meitat dels vuitanta, amb un atur juvenil important, una de les alternatives que es posaven damunt a taula, a banda de reformes legals o la millora de la formació ocupacional, consistien en diverses iniciatives d'autoocupació. Vaig assistir, aleshores jo molt jove, a una Jornada per l'Ocupació Juvenil en què s'insistia molt en aquesta opció, especialment pensada per aquells col·lectius on la inserció laboral era més difícil, sobretot a causa d'altres porblemes afegits, com la drogaaddicció o el fracàs escolar. Una de les propostes que s'hi van presentar, per exemple, era Trinijove, que -creada el 1985-, ha obtingut fa poc la Creu de Sant jordi i es manté com un bon punt de referència. Darrere de totes aquestes propostes, entre d'altres, hi havia força joves cristians (aleshores a la Jobac, on els de Mataró ens vam acabar vinculant) impel·lits a fer alguna cosa des de les pròpies capacitats, sense esperar a què ho resolguin els altres.

En aquesta crisi d'ara, amb un atur juvenil impressionant, hi he trobat a faltar aquest discurs. Com que la crisi no afecta tan sols a l'ocupació, crec que molts altres àmbits serien propicis per plantejar alternatives pròpies de cooperació. En l'àmbit del consum, o en l'habitatge (on hi ha hagut, però, algun bon exemple), o en els serveis d'assistència social en plena retallada, hauria estat molt interessant enfortir les possibilitats que tenim tots plegats en primera instància. Això, contra el que algú pensaria, no pretén justificar l'apromament de l'Estat del Benestar, sinó de poder mantenir la reivindicació d'un estat que tingui en compte les necessitats dels seus ciutadans més vulnerables compatibilitzant-ho ambmesures d'incentiu per a la cooperació entre persones.

Hi ha precedents ben assentats, és clar. Les pròpies entitats citades, que s'han consolidat (malgrat l'amenaça de la pèrdua de subvencions), la xarxa nombrosíssima de centres d'assistència vinculats a l'Església, les entitats d'ajuda mútua de malalts, per exemple, les entitats financeres 'ètiques' o els bancs dels temps. Però trobo que se'n parla poc, d'això. Que tothom confia en una mena de providència que ens treurà de la crisi. 

He llegit dues coses, aquests dies als diaris, que em fan pensar que poster sí, que torna aquest moviment. D'una banda, un reportatge a El País (31.8.2012) sobre la quantitat de cooperatives nascudes arran de la crisi (aquí). L'altra, la manera anecdòtica com Enric Juliana explica que li ha arribat un llibre exhaurit fa anys, de mans de la seva filla. Diu a La Vanguardia (26.8.2012) que "me lo regaló mi hija mayor por Sant Jordi, fruto de un intercambio en una biblioteca de Barcelona, práctica cada vez más habitual entre los jóvenes y acaso signo del comunismo que viene y que consistirá en un retorno parcial a la economía de trueque con potente apoyo informático".

Caldrà estar amatent a aquestes tendències, que tenen l'honorable precedent dels ateneus obrers anarquistes i socialistes des de finals del XIX fins a la Guerra. Front a l'actual imperi de la forma de distribució (tant dels aliments com de les activitats esportives, per exemple) en què el ciutadà és reduït a consumidor, probablement ens surt a tots més barat canviar les tornes i provar noves formes de cooperació amb els nostres veïns. En aquest canvi, deixeu-m'ho dir, també seria bo que deixéssim de fer de simples consumidors de la política (vull dir dels afers públics) per tenr un paper més actiu.

Però una darrera qüestió. Els exemples que he citat dels anys vuitanta incloïen  un element decisiu. El subjecte de l'autoocupació havia de ser aquell que era més vulnerable a la situació econòmica. Aquest des-centrament hauria d'acompanyar el procés si no volem que es converteixi en un simple exercici de narcisisme, en una mena d'estalvi.