Catalunya, amb exèrcit propi?

Un dels equívocs més corrents, ara que es parla tant de la independència (i tan poc de les dependències, sigui de pas, a la que tants ciutadans estan sotmesos) em sorprèn que el candidat de CiU s'imagini la Catalunya independent sense exèrcit o, més clarament, havent externalitzat les tasques d'un exèrcit a un tercer. ¿Potser Espanya? Si fos així, cada vegada ho entenc menys. En canvi, força gent propera a l'independentisme, o no necessàriament, es qüestiona la necessitat que un estat tingui exèrcit.

Hi toca molt un recent article de Jesús Cuadrado a El País [aquí], on reclama que, si realment el debat sobre la independència ha de ser seriós, s'aclareixin de seguida aquests dubtes. Perquè, esclar, un exèrcit propi té costos que avui els internalitzem amb una forta economia d'escala (i amb retorn, com saben bé els ciutadans propera a Talarn que, independentistes o no, defensen aferrissadament la presència de l'emplaçament militar a la zona). I si l'exèrcit és "prestat", això també té costos, aleshores externalitzats, que mai no seran com els d'ara i, òbviament, restaria notablement la nostra apreciadíssima i estrenada sobirania plena. Però, i això és el més greu, si no abordem aquesta qüestió, o decidim després d'una gran manifestació o del que sigui que Catalunya es permet el luxe de prescindir d'una defensa militar, els costos són estratosfèrics.

Sobre aquest tema en vaig fer un discret post, enmig del debat sobre els forts ajustaments de mitjan 2010 [aquí]. Crec que l'alegria i la ingenuïtat que es fan servir quan es parla de la nostra defensa militar és cada dia més preocupant. S'assembla molt als dubtes dels "pacifistes" demòcrates davant l'avenç de Hitler i ignora que no vivim en el millor dels móns possibles. Que hi ha països amb capacitats destructives que tenen Catalunya a l'abast per qualsevol motiu i que el crim organitzat compra cossos de seguretat de països amb forts dèficits de desenvolupament com qui va al súper. Que no haguem viscut cap guerra des de 1939 no ens ha de fer ni menys vulnerables ni menys tontos. Ni vol dir que el risc no existeixi.

M'ha agradat que des de les files independentistes hi hagi algú que en parli clarament [aquí], que reconegui que la sobirania inclou la defensa militar, ens agradi o no, i que fisn i tot apunti costos i necessitats operatives d'un dels exèrcits més petits que tindria Europa, segons diu. Però un cop llegit, senyors, més me n'he adonat del poc que ens convé anar cap aquí. Millor les economies d'escala i millor estar protegits per un exèrcit que no sigui dels més petits d'Europa. I que encara no sap si serà a l'Otan o no. L'Otan, ¿recordeu? és aquella organització militar a la que pertanyem però que la majoria de catalans no ho volia. Legítimament, doncs, ¿n'haurem de quedar al marge? ¡No, sisplau!