Al desert, entre Moisès i Gramsci

El concepte d'hegemonia política ha estat, des de Gramsci, una idea desenvolupada per l'esquerra i el seu afany regenerador, de canvi, d'alternativa ideològica (de valors diríem ara) a la base que ha articulat l'statu quo, més enllà de la tradicional concepció de la primacia de la classe obrera. El partits europeus d'arrel marxista, especialment la tradició eurocomunista, va prendre's aquesta idea amb força. La revolució, vindria a dir, s'ha de basar sempre en un canvi en els valors col·lectius, s'ha d'emmarcar dins el joc democràtic i ha d'atraure la majoria. En aquest sentit, el partit més gramscià de casa nostra fou el PSUC de la clandestinitat i la transició. I la prova, el símptoma, era l'adhesió d'una bona colla d'intel·lectuals al seu projecte.

Tinc la mania que el segon gran partit gramscià és CiU, sobretot en aquests moments. Els anys de l'hegemonia política de CiU amb Pujol al capdavant, la formació nacionalista va saber trabar una bona coalició heterogènia al voltant d'un relat de construcció nacional. Aleshores, i el propi Pujol se'n queixava alhora que s'ennorgullia una mica, el símptoma intel·lectual no funcionava. Potser no li calia per guanyar eleccions (el propi president titllava l'aleshores cap de l'oposició, Raimon Obiols, de llegir massa llibres, cosa que no deixa de ser una ironia venint de Pujol, lector compulsiu). Però el declivi d'aquella època i la irrupció de Maragall té a veure, en part, en aquest dèficit.

El tripartit, els tripartits, no van saber articular un projecte propi i, sobretot, van iniciar un desencís, un desencontre que jo ara veig bastant profund, entre el món intel·lectual i els tres actors, sobretot el PSC. Quan dic intel·lectual no parlo tan sols dels escriptors, els cantants i tota mena de patums, sinó també d'una cada vegada més potent capa de persones que pensen en el país, que són capaces d'articular discursos crítics i que, en bona part, es nodreixen de noves generacions que no van conèixer pràcticament l'etapa Pujol. El discurs hegemònic de CiU és impressionant en aquest sector. Ho és més enllà, segur (si no les enquestes no serien tan favorables), però la clau de volta, crec, o el principal símptoma de la força, és aquí. No tinc temps ara per analitzar tant les coses que alguns no hem fet prou bé com les que CiU sí que ha fet bé, en aquest camp, però són moltes. Algunes d'elles, en la travessia del desert del Moisès Mas. I el fruit, després d'alguns cops de sort i no sempre gràcies a la pròpia CiU, es veu en aquests moments.

Els que pensem d'una altra manera, com és obvi, no en podem estar gens satisfets. Em preocupa, i molt, que en aquest nou discurs hegemònic, on -d'altra banda- tot és tan simple, els valors de l'esquerra siguin ridículament bandejats. La solidaritat o la fraternitat (una bona manera d'explicar el federalisme) avui són presentats com a febleses davant l'enemic espanyol, per exemple. Les diferències mundials de renda són presentades com a pròpies d'una agenda outsider i poc nostrada. Qualsevol conflicte social a Catalunya, especialment els que es viuen a les cases per la duríssima crisi econòmica, té una fàcil resposta, una massa fàcil resposta, que no serveix de res. 

Davant d'això caldrà fer, opino modestament, algunes coses (la més important seria treure un millor resultat que el que es vaticina al PSC aquest diumenge. Ens hi juguem molt més que el propi PSC, com a país). Primer, tenir clar que la lluita, doncs, és sobretot cultural (o de valors, si voleu). Segon, que la mirada no pot ser enrera (back to basics), com encara veig que alguns fan defensant la república o el laïcisme dels anys trenta com quelcom a exportar.  La mirada ha de ser cap endavant, no hem d'exportar sinó de projectar, no hem de ser nostàlgics sinó aquells que fan néixer de nou, en aquest món i no en un altre, una esperança que ve de lluny. Tercer, que cal comptar amb aquesta complexa capa de gent que opina, que pensa, que innova, que té esperit crític i que troba que els partits que haurien de fer el mateix són caducs. Quart, que no és contra l'actual hegemonia que cal lluitar, sinó que és fent-ho millor: alguna de les coses d el'actual frame hi són per quedar-s'hi. I cinquè, que això ha de venir de sota, d'escoltar, de fer partícips els que ho vulguin. Encara que haguem de passar una dura travessia del desert. Ja ho sabeu: Moisès no hi va arribar, al final.

Article publicat a L'Hora.