La pena de mort és cara

El proper dimarts dia 6 de novembre, els ciutadans de l'estat de Califòrnia, als EUA, a més de votar les eleccions presidencials, faran un referèndum per veure si s'elimina la pena de mort o no. Segons informava avui El País, resulta que el principal argument dels abolicionistes, amb el que han guanyat punts a unes enquestes que encara no els són prou favorables, però, són els quartos. Resulta que, contra el que tothom pensa, mantenir i abonar els costosos processos pels que passen els condemnats (uns set-cents amb previsió de doblar la població en els propers 35 anys) és una despesa que en cas d'eliminar-se produïria un estalvi d'uns 130 milions de dòlars anuals.

Resulta que els arguments morals els addueixen els partidaris de la pena de mort. Per ells, hi ha crims que només poden redimir-se treient la vida dels seus autors: la principal pena dels principals crims, amb l'objectiu de no deixar-los immunes. Ressona aquí la vella recepta bíblica de l'ull per ull (en el seu dia, un avenç: ningú podia penar per sobre del mal que s'havia comès), però que ja rebutgen els propis evangelis. Al germà no se l'ha de perdonar "set vegades" sinó "setanta vegades set" (Mt 18, 21-35) com deia Jesús, un altre condemnat a mort.

No m'estranya que les raons més convincents (especialment per atraure indecisos en un referèndum) siguin de caràcter econòmic, fins i tot en casos com aquest. Fins ara els arguments econòmics eren arguïts per les tesis més conservadores que, de sobte, prenen la torxa de les raons morals. Si bé entenc perfectament els abolicionistes, em preocupa aquest canvi de torxa. No m'estranya, deia, perquè acostuma a ser gairebé l'únic argument universal que plana -sobretot en temps de crisi econòmica- pertot. Perquè després diguin dels catalans.

Parlant de catalans. El debat obert sobre la independència, diuen, guanya adeptes entre els indecisos precisament pel relat econòmic (jo, per exemple, crec que la independència ens sortirà cara, però ningú no em creu), en detriment del relat moral: que si ens ho mereixem o no, que si som una nació ocupada, que si no sé quantes coses que no feien tombar la balança fins que la balança fou fiscal. Jo no estic del tot d'acord amb això i crec que hi ha altres motius, alguns de més estructurals, que justifiquen l'auge del relat independentista. Però som allà mateix: és molt probable que la torxa de la moral la prenguin els col·lectius que no són independentistes, si les tesis contràries resulten excessivament economicistes. O que es tirin contra el projecte nacional si, com em temo, no respon a les seves expectatives.

Jo crec que les tesis economicistes han d'anar acompanyades sempre de tesis morals. No és cert que la política estigui exclosa de la moral, ni viceversa, o que la moral s'hagi de limitar a la forma d'exercir la política. O que la moral sigui "una cosa de cadascú" (quan l'arrel llatina mor-is vol dir "casa" i, per tant, els preceptes morals vinculen tots els d'una comunitat). Les tesis economicistes aclareixen algunes coses sí, però les morals parlen de la capacitat que tenim per posar-nos d'acord amb el més bàsic. I trobo que sovint, els moviments de canvi, se n'obliden, tàcticament, per esgarrapar vots amb el llenguatge del contrari. Que ho facin, sí (jo també sé el què és anar a buscar vots), sense oblidar però el més fonamental, però: la mena de ciutadans que volem ser.