A propòsit de les eleccions presidencials nord-americanes, us recomano l'article signat per Lluís Bassets que publica avui El País [aquí] i que compara la crisi de la dreta americana, clara perdedora de les eleccions, amb la de l'esquerra socialdemòcrata europea, que també acumula fracassos electorals durant aquesta ja llarga crisi econòmica, si bé amb alguna excepció notable. Les dificultats per entendre els canvis demogràfics, d'una banda, i per articular un programa propi que no soni a "déja vu", en serien les dues característiques més rellevants. L'electorat nord-americà, segons el periodista, avala les polítiques d'estímul d'Obama (quina diferència amb Merkel!) i identifica com a causant de la crisi (increment del deute) a les polítiques d'ingressos (rebaixa d'impostos pels més rics) i de despesa (escalada militar) de l'administració Bush jr. Alhora, se sent identificat amb un discurs global que integra (no tan sols suma) els missatges parcials adreçats als diferents col·lectius que el van votar.
La prova més evident d'aquest discurs és l'al·locució que el propi Obama féu en anunciar i agrair la seva victòria, a Chicago, en conèixer-se la seva reelecció. Tota una lliçó de grandesa política, de reivindicació dl propi paper de la política, que em va alegrar el dimecres al matí, quan la vaig veure en directe tot esmorzant. Us la poso com a inici del post.
Ara, tornant a la comparació que fa Bassets, la reflexió de l'esquerra europea hauria de ser bastant evident. Conèixer bé els canvis que hi ha hagut a la societat (demogràfics, en el treball, etc...), saber fer una bona opferta als col·lectius més dinàmics (i urbans) i resoldre un discurs global que ho integri, que elevi els objectius i que demostri el vigor que pot tenir davant les inèrcies i la falta d'iniciativa de les dretes europees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada