Aquest diumenge, John Carlin donava testimoni d'un llibre recent, A first rate madness (Bogeria de primera), de Nassir Ghaemi, en el qual se sosté que, en política, un cert desequilibri mental és bàsic per mantenir postures lúcides davant la màxima adversitat, emntre que una ment excessivament equilibrada esdevé paralitzadora. Ho fa a través dels quadres psiquiàtrics d'uns quants líders històrics. La mania, diu, els fa més realistes i empàtics. Posa aquest exemple:
Churchill fue el primer político británico en entender la amenaza que representaba el nazismo, el que alertó de la guerra que se avecinaba mientras la mayoría parlamentaria insistía en creer que la paz era posible. Ghaemi compara a Churchill con su antecesor como primer ministro, Neville Chamberlain. Chamberlain era una persona normal, sin ningún historial psiquiátrico. Como tal, su impulso plenamente cuerdo y racional fue, con el apoyo de la mayoría de los también “normales” ciudadanos británicos, intentar llegar a un acuerdo pacífico, negociado con Alemania. Churchill poseyó las armas mentales para saber cómo responder. La depresión le dotó del realismo y de la empatía necesaria para entender el carácter y las intenciones de Adolf Hitler, otro maniático depresivo; la manía le dio la clarividencia y la ilógica valentía indispensable para convencerse a sí mismo y a sus compatriotas de que la guerra se podía ganar cuando el consenso entre los demás políticos fue, especialmente a mediados del año 1940, que todo estaba perdido.
També exemplifica amb Roosevelt, un home hiperactiu, la prova de com es construeix el New deal després d'una forta crisi i de la determinació presidencial. Diu Carlin, murri, que els líders actuals, en canvi, estan molt poc bojos.
Sovint penso que té molta raó el quei creu que dedicar-se a la política té una mica de bogeria, i que la presa de decissions té un punt de neurosi, així com que, sobretot, una dosi de genialitat (sortir del marc) és sovint garantia d'èxit. I, al revés, que la seva pràctica genera nous transtorns psíquics.
L'article ens diu, també, una altra gran lliçó: la relativització de l'estigma de la malaltia mental, una de les coses que apartem del nostre paisatge amb massa alegria 'sensata'..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada