Com canelons

Avui, sant Esteve, sembla una festa pensada per les famílies de divorciats, que cada vegada són més. Per sort, a Catalunya podem celebrar Nadal, a banda del copiós i insubstituïble dinar, la nit abans, tradició importada però cada vegada més important, i, per anar compensant el que deia al principi ("aquest any amb tu, l'altre amb mi"), el dinar de sant Esteve fet amb el que ens ha sobrat del dia anterior. Les possibilitats d'agrupament familiar són tan diverses com complicada la casuística per reunir una família sencera (¿què és una família sencera?). Encara hi hem de sumar, a les possibilitats, les que viuen persones soles, o pràcticament soles. Per Nadal cada ovella al seu corral, diuen.

Potser és ara, doncs, quan més plàsticament es veu això que se n'ha dit "crisi de la família" com a institució de socialització, d'acollida i de transmissió, que mostra, en la seva complexitat tant la riquesa de les seves concrecions com les dificultats per sobreviure en un corrent d'extrema individualització. Sens dubte, en diran, es tracta de la crisi d'un determinat model de família, i tindran raó. Però em temo que anem molt més lluny. Aprofitem, doncs, aquests dies de piuladissa al corral, d'escalfor, de compartir els tènues llaços que uneixen persones de carn i ossos, i no només canelons de Sant Esteve, que ens necessitem igualment per viure.