La "locomotora" i els coets

Fa un parell de setmanes, el dia que vaig fer 44 anys, escrivia en aquestes mateixes pàgines [aquí] sobre la darrera sentència del TSJC que -segons sembla, no la tinc- anul·la el planejament derivat (el Pla de Millora Urbana, PMU) del sector d'El Corte Inglés, concloent que és al planejament general on havia d'haver-se indicat algunes de les decisions més polèmiques. Mostrava allí, d'una banda, que l'opinió exactament contrària ha estat recollida en moltes altres sentències i, de l'altra, que una eventual solució a aquest nou entrebanc és bastant senzilla, administrativament, per la qual cosa els plans no haurien de canviar. 

Fins i tot els inductors del recurs, que encara ens han de dir com financen aquesta aventura judicial, ho han reconegut. Com a molt s'alegren de la victòria moral (és a dir guanyar una sentència i perdre'n unes quantes desenes) i del retard inevitable en la construcció del centre comercial. Obstruir la seva instal·lació era el seu únic objectiu, no ho dubtin, no pas cap element del patrimoni arquitectònic del que ara ningú no se'n recorda (jo sí). 

El govern municipal, doncs, ha seguit exactament l'estratègia que comentava: recórrer la resolució (i, per tant, passa a no ser ferma) i promoure una reforma del pla general en paral·lel. Així, tant si finalment la sentència es confima com si no, els plans poden seguir el seu rumb. Ho han anunciat avui en una nota de premsa i me n'alegro. Tampoc ens hauria d'estranyar. La versió refosa del PMU tombat havia estat l'únic document urbanístic -i ja cap el final- que havia rebut els vots favorables de CiU, que fins aleshores mai no havia aprovat cap altra resolució (totes passades pel jutjat guanyant tots els recursos) perquè vingués El Corte Inglés. El cap del grup socialista, Joan Antoni Baron, s'havia avançat a recolzar el govern i, sobretot, a demanar calma, després que es coneixés que El Corte Inglés, per prudència, ajornés les obres, cosa que és absolutament comprensible i normal.

Sap greu, és clar, que hi hagi encara nous entrebancs. Us he de dir, però, que no és el pitjor i que té pinta  de resoldre's positivament i aviat. Ara, entenc que la ciutadania es faci un embolic amb aquest procés tan kafkià i que no entengui perquè caram tot no és més senzill. Hi ha tres pilars bàsics, a parer meu irrenunciables, que ha calgut defensar "contra viento y marea" i que, per tant, han trobat més entrebancs que els previstos. 

Un, la pròpia decisió de fer una locomotora comercial a Mataró, d'acord amb les resolucions del pla d'ordenació dels equipaments comercials per elevar la competitivitat de la nostra ciutat a través del seu atractiu comercial, un pla que va comptar amb el suport dels agents econòmics -especialment els botiguers- però no de CiU, per exemple. Dos, la ubicació del centre comercial en la peça més gran disponible a prop de l'actual trama de comerç ciutadà, per tal de fer efectiva la seva funció de locomotora. Hauria estat tot més fàcil en un altre lloc, sí, però no hauria servit a l'objectiu desitjat. I tres, la decisió salomònica del famós trasllat de la nau catalogada, a la vista que cap de les altres alternatives possibles gaudia de prou majoria política, siguem sincers, i que encara podríem crear un altre espai atractiu, també terciari, ben a prop d'on era. 

Entremig hi ha hagut tot el que vulgueu, i que ja he anat explicant aquí, amb imputacions penals cap a la meva persona (i dues més) incloses, els inductors de les quals, que van perdre estrepitosament, encara és l'hora que n'hagin de dir res (de nou insisteixen ens uns suposats beneficis familiars que cap jutge ha admès). Com els ludites, au, a cremar locomotores. Ara han anat a buscar alguns dels coets mig remollits que els sobraven des de fa un any i mig per fer una mica de focs d'artifici, però el camí segueix cap a l'oberura del centre comercial. No us càpiga cap dubte, però, que tota aquesta lentitud, que totes aquestes tones de paper judicial, que tots els llocs de treball que encara no s'han pogut crear han estat a causa d'una màquina de fer recursos, impotent davant l'inevitable, plena d'odi (i de quartos, insisteixo), que tenia com a objectiu manar per damunt de la voluntat popular. Per més errors que haguem comès alguns, especialment jo, res no hi és comparable. I alguns mai no els hem rigut les gràcies. De res.