Ni tot està per fer ni tot és possible

Jo també, quan era jove, molt jove, vaig aprendre aquest vers i em va sobtar la seva força. Jo també, aleshores, el vaig descobrir de la mà de Lluís Llach, que feia recitar el poema inicial de L'àmbit de tots els àmbits, de Miquel Martí i Pol, a un abrandat Josep Mª Flotats, i fins un temps després, no massa però, no el llegia  (Llibres del Mall, Barcelona, 1981, p. 19, amb pròleg de Salvador Espriu). Però també em va quedar, que ve poc abans, "Tenim a penes / el que tenim i prou : l'espai d'història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la". La meva interpretació havia estat sempre que tot just és des de la contingència que pots assolir molt més que no ella mateixa, però no fora d'ella. El "patriotisme contingent" que no mesura l'amor al país si no és per les possibilitats que ja mostra en el que ja tenim 'a penes'. Però la gent s'ha quedat amb aquest tros final, amb aquest maleït vers descontextualitzat segons el qual "tot està per fer i tot és possible". ¡Socors!

La qüestió és que el maleït vers el veig pertot. No tan sols en les proclames independentistes de la darrera temporada (ara ja som a les rebaixes), que ho tenen com un himne. No. Ho trobo a tot arreu, com una frase feta, com un talismà que deu semblar l'últim crit en l'autoajuda. La darrera aplicació d'aquest original recurs ha estat, em sembla, el títol del darrer llibre de la Marató de TV3 que es repartia aquest diumenge, dedicada a recaptar recursos per la lluita contra el càncer.

Mirin. No ens enganyem. Ni en el nostre "projecte nacional" ni en les malalties terminals ni en res d'aquesta vida "tot està per fer" ni "tot és possible". Diria més. No hi ha res pitjor, a la vida, que pensar que tot camí fet fins ara és inútil, que tot els que ens han precedit són uns idiotes, que sort de nosaltres (de mi, de la meva generació, de la meva estirp) que hem vingut a arreglar-ho tot. D'això se'n diu 'adamisme' i és una de les malalties més corrents. Sí, ara que hi penso, hi ha una cosa encara pitjor, la de pensar que "tot és possible", la de no tenir en compte que hi ha coses que per més "possibles" no són gens recomanables, o que bona part de la gent pensa que no li convenen (i, per tant, caldrà negociar-ho), o que el que és bo per una cosa en pot ser letal per a altres. L'optimisme il·lustrat, però també les ideologies emancipatòries aplicades al segle XX, són els exemples més evidents del que dic. No, sisplau, que tot el que imaginem, provem i inventem els homes no sigui possible. Que ho sigui a la literatura, si voleu, però no a la vida.

No. "Tenim a penes el que tenim". Fem que brilli, fem que tingui dignitat, fem que allò que tenim i no ens agrada pugui bescanviar-se, superar-se, assumim la nostra mortalitat, els nostres límits, i no pas l'absurda pretensió prometeica. I que a ningú més se li acudeixi la gran idea d'agafar-se a aquest vers maleït d'algú que sabia perfectament que ni tot està per fer ni tot és possible. I ho agraïa.