¿El rei ha d'abdicar?

No és cap broma, crec, situar la corona com a desllorigador simbòlic, i potser no tan simbòlic, de l'atzucac polític que sembla viure Espanya i, més concretament, Catalunya. La meva humil interpretació d'alguns gestos del monarca, el setembre passat, m'ho feien pensar. Deia, aleshores, que potser Joan Carles no està tan pensant en ell mateix com "en el seu successor, que, així com un clau treu l'altre, un Felip en treu un altre", en referència a la proximitat, també simbòlica -i potser tampoc no tan sols simbòlica- del tercer centenari de l'onze de setembre de 1714.

Efectivament, la monarquia espanyola només té sentit si s'inscriu en el marc de reconciliació i de projecte comú que tot acord constitucional (per no dir nacional) ha de compartir. Les declaracions del president Mas -de fa uns mesos- segons el qual l'estat propi no té per què ser una república obre, crec jo, aquesta via. No seria descartable que el punt d'acord entre una ciutadania que presumiblement aspirés majoritàriament (o no) a la independència i la que no ho vol fos la d'obtenir les màximes competències per exercir a la pràctica com a estat europeu mantenint els "indissolubles" llaços d'unió que proclama el text fonamental de 1978 concretats en alguns elements (exèrcit, corona, quota de solidaritat...). No sé com es menja això en dret internacional (sens dubte, no hi ha parió), però el que és evident és que la corona espanyola podria ser-ne el desllorigador, en un paper similar al que permeté el pacte de reconciliació entre els hereus del vell règim franquista i les noves expressions de la democràcia. De manera que no em sembla cap broma, deia.

Si hi sumem la difícil conjuntura en què es troba la figura del rei Joan Carles i, a més, la necessitat d'evidenciar una nova època, tampoc deu ser tan descabellat aconsellar a Sa Majestat que vagi a  fer companyia a Joseph Ratzinger.

El que no veig tan clar és que tan sols l'abdicació, és a dir, tan sols un gest "des de dalt" sigui ni suficient ni útil per iniciar les reformes institucionals que ens apressen (encara que -per ser justos- s'apunten bé al text de la conferència de Pere Navarro que suscita aquest apunt meu, aquí). Ni que ho faci un partit, sense cap mena de suport  extern -ni tan sols dels seus aliats espanyols- coincidint amb el debat de política general... en què cap dels seus diputats ho haurà plantejat. Ni que, per primer cop, el socialisme democràtic usi políticament la institució reial. Ni trobo que sigui molt creïble si, al costat, no proposa a la resta de formacions polítics un acord de mínims que abordi els temes centrals que han posat en crisi el sistema democràtic espanyol: el festival de la corrupció, el fort impacte de la crisi en el teixit social, el procés d'autodeterminació de Catalunya, o la crisi dels sistemes d'elecció en la nostra democràcia representativa, per exemple. Perquè entenc que, un, quan parla sobre què cal fer amb el cap d'estat en una monarquia parlamentària, es dirigeix als àmbits d'acord i no obre una caixa de trons (com alguns, que avui deien que per què no es demana la república... com si ara toqués fer la carta als reis... mai més ben dit).

Ara, per acabar, un missatge pels "meus". ¿Al Congrés del PSC on es va discutir aquesta qüestió del rei és el mateix en què vam decidir oposar-nos a la declaració del Parlament sobre el dret a decidir i que s'esgrimeix com a argument contra la dissidència parlamentària? Bé, doncs almenys hem après una lliçó: la realitat canvia i han de canviar algunes respostes sense haver de canviar de principis... si és que els principis romanen ferms.